Opinió

Pregunta per als desconfiats

Fins que pensem, com a ciutadans i votants, si això de ser desconfiats crònics ens fa a nosaltres mateixos gent de fiar

Tuta, quia diffidens: segura, perquè desconfia. És el lema de l'Acadèmia dels Desconfiats, fundada l'any 1700 al Palau Dalmases de Barcelona, per a fomentar la cultura i la reflexió entre els aristòcrates del moment. Dels Desconfiats, van batejar-se (més endavant n'agafà el testimoni l'Acadèmia de Bones Lletres, encara existent). Desconfiats perquè era l'època de la desconfiança, el barroc, la incertesa, l'escepticisme científic; la desconfiança i el dubte eren, justament, els garants de la veritat. L'emblema de l'Acadèmia mostrava les restes d'un gran vaixell que naufraga en un mar embravit; per contra, al damunt d'una petita barca desarmada a la sorra, hi apareix el prudentíssim lema.

Avui la desconfiança és la paraula de moda. Tingues por. Pensa malament i encertaràs. No hi ha un pam de net. Desconfiança envers el sistema, desconfiança envers els polítics, la troica, la casta, l'economia, la Moncloa i la Generalitat. Molt barroc, molt de crisi, de foscor, de pànic, l'ambient d'escepticisme crònic que vivim. De país trist i escarmentat, que ja no s'atreveix ni tan sols a tenir il·lusions. Desconfiança també fins i tot pel procés d'autodeterminació, a veure per on ens enganyaran, o encara pitjor, a veure on fracassarem. Segur que fallem el penal. I Messi s'ho té massa cregut. I en Mas que sigui líder, sí, però no massa eh? I quan el 2012 va convocar eleccions amb el compromís de fer una consulta, millor no el votem: desconfia'n. Mai no se sap. Millor fem l'exercici enrevessat de votar de manera que un altre partit el pugui pressionar, que encara es farà enrere, aquest home. I si el preu és un govern amb majoria feble i amb un mandat feble? Tant se val. No mereixem un Alex Salmond. Millor desconfiar fins al final. I no crec que s'arribi a un acord per la data i la pregunta, ja veuràs, segur que Unió o algú ho rebenta. I quan s'arriba a l'acord, ui però això és massa bonic. Segur que es faran enrere. I quan Madrid desautoritza la consulta, per art de màgia la culpa és dels d'aquí. Que són uns covards, ja t'ho dic jo. I acusacions de traïdoria (sí: traïdoria!) quan Mas planteja, en solitari, una sortida per poder fer la consulta en forma de participació popular. Tampoc. Fins que no desobeeixi l'Estat en algun moment, no me'l creuré. Doncs pam. I aleshores Mas desobeeix l'Estat i es fa responsable de tot plegat, fracassi o no, li posin querella o no. I un cop la consulta es fa, i és un gran èxit, i a més el president assumeix la culpa de tot, i a més finalment li interposen querella, i es planteja com a única sortida unes eleccions plebiscitàries amb llista unitària...
Ui, ui, ui. No, no, no. Desconfiem-ne. Desconfia. No te'n refiïs. Segur que hi ha alguna trampa que no veiem. I si ens fa votar, millor que quedi tot encara més repartit i fragmentat al Parlament. A més, podem votar Podemos, que són els primers desconfiats de la classe, com nosaltres, escèptics amb tot, no comprem motos, no ens deixem enganyar, volem fer taula rasa. Més que plebiscitàries, fem unes “pabliscitàries”. Sí, desconfia, nano. Desconfiem d'entrada i de sortida, no fos cas que Mas tingués una majoria clara als ulls del món. No, això no. I llista unitària? On vas a parar. Que potser s'ha merescut la nostra confiança?

I així fins a l'infinit, temo. O fins que pensem, com a ciutadans i votants, si això de ser desconfiats crònics ens fa a nosaltres mateixos gent de fiar. Si la puta i la Ramoneta, de tant buscar-les, no les tindrem just davant del mirall.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.