Què vos passa valencians?

Això preguntava Paco Muñoz en una cançó de fa unes dècades. La resposta la donava el mateix cantautor en el vers següent: «el nostre País vol viure sense perdre la identitat!». Passa el temps i jo no sé si allò no era més que una manifestació voluntarista d'aquell home, destacat patriota i magnífic cantant, que alguns almogàvers aplaudíem i corejàvem de manera entusiasta. Lo cert és que la identitat col·lectiva valenciana que ara se'ns mostra no m'agrada ni un pèl. No sé si seran apreciacions meves per culpa de fer-me vell o és que el País Valencià continua tant o més perplex que el veia l'inoblidable Josep Vicent Marqués.

Vejam el fets. O molt m'equivoque o els valors cívics de la nostra gent, els valencians, van desapareixent dia a dia i sent substituïts per una sola aspiració: fer diners, siga com siga. Zaplana va arribar a l'alcaldia de Benidorm amb el vot d'una trànsfuga a la que varen retribuir generosament. El model econòmic impulsat per la Generalitat sembla que es basa cada dia més en l'especulació immobiliària, el clientelisme polític i un bon repartiment de prebendes als amics. Personatges com Fabra resulten incombustibles. L'alcaldessa de València es passeja amb una bossa roja que costa cinc o sis mil Euros, segons diuen, i ella sosté que, si és que li l'han regalat, ves a saber si és així o no, això no té més importància que si l'haguessin obsequiat amb una llauna d'anxoves del Cantàbric, que val 10 Euros, encara que estiguen ben bones. Els President del govern valencià i uns quants col·legues vesteixen i calcen com maniquins gràcies, això diuen, a la magnanimitat d'una panda de personatges, contractistes importants de la Generalitat i en presó provisional per indicis (encara no demostrats en judici, és cert) de corrupció.

Davant de tot això, el nostre Tribunal Superior de Justícia estima que rebre tan magnífics presents no són pràctica delictiva i, segurament, tindran raó. Per si fora poc, l'opinió pública valenciana no solament accepta de bon grat aquestes pràctiques de forma majoritària, sinó que damunt castiga l'oposició política perquè consideren que la culpa és dels partits polítics rivals del PP que no saben què fer en tal d'arribar a manar.

Així, elecció darrere d'elecció, la dreta trau més vots i l'esquerra es veu més enfonsada al pou de l'oposició. Acabaré dient que el PSPV sembla que canvia de cares de tant en tant, però les seves pràctiques polítiques no milloren i es veu incapaç de muntar una alternativa política. I, si són la resta de partits, entre tots plegats no alcen un gat del rabo, tal com ja digué Fuster allà pels anys vuitanta.

De debò la classe política és un reflex del conjunt de la societat? Com deia aquell carreter del meu poble, «a este pas, no cal vara»!