Crònica d'un diàleg de sords televisat

Diàleg, sí, però de sords. La trobada televisiva entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i l'expresident espanyol Felipe González, que va propiciar el periodista Jordi Évole en el seu programa de la Sexta Salvados emès ahir a la nit, no va passar de llarg per cap dels grans aspectes que esquitxen el debat sobiranista, però no va constatar cap acostament de les posicions. L'escull principal, la legalitat o no d'una consulta. Mas va voler matisar que “no tindria un valor jurídic estricte” –no seria vinculant ni tan sols un referèndum, segons la Constitució–, que serviria tot just per saber l'opinió dels catalans i que després, amb el resultat a la mà, hi entraria en joc l'Estat en una negociació per veure què i com es faria dins de les regles. Fins i tot va revelar que va oferir a Rajoy que, si no volia assumir, el cost polític d'una transferència de la competència pel 150.2, la permetés en el marc de la llei de consultes catalana...

Però a Espanya hi ha por de la resposta. Rajoy li va dir que no, i González li hauria dit el mateix. “Sigui qui sigui el president espanyol no farà el pas per desencadenar el dret a l'autodeterminació”, li va etzibar, mentre recordava a Mas que en realitat era la primera autoritat de l'Estat a Catalunya. “La via cap a la conquesta d'aquest dret és inexistent per a nosaltres i els nostres fills, perquè jo li dic que també tinc el dret a decidir sobre el destí comú”, replicava el sevillà. És a dir, que si mai hi ha consulta ha de ser “per a tots els espanyols”.

El debat va entrar aquí en el bucle del cas britànic: “Doncs al Regne Unit votaran els escocesos de manera acordada”, va contestar Mas. “Perquè no tenen una constitució”, va ser la resposta. I no van sortir d'aquí, tot i que el programa va entrevistar en aquest punt un periodista anglès que va vaticinar la solució d'una tercera via.

També la va oferir Felipe, un parell de vegades. Primer, quan Évole va mostrar un cartell de CDC del setembre passat que denunciava l'Espanya subsidiada, l'únic moment que va semblar incomodar Mas. “És la resposta al que ha passat en els últims temps, però jo no ho hauria expressat així”, va admetre, abans de justificar-lo pel no al pacte fiscal. “D'acord amb l'avaluació de la solidaritat, és perfectament discutible i acordable”, es va llançar llavors González. “Tant de bo, però a mi se'm va dir que no hi havia res a parlar”, tancava Mas.

El socialista insistia més tard en el diàleg, sobre dues claus a aclarir per solucionar-ho tot: la solidaritat i el sentiment de pertinença, i la repercussió diferencial que genera en aspectes com ara la llengua, la cultura, el dret o fins i tot els Mossos. “L'escolto amb respecte i interès, però en tot això l'Estat sempre ens diu que ja ha pres decisions per nosaltres”, s'espolsava Mas, que encara feia una última proclama: “Que una nació que se'n sent aspiri un dia a tenir un estat propi no es pot negar.” O sí: “Si ens embarquem en un camí cap a l'impossible s'incrementarà la fractura interna, i amb Espanya”, contestava González. “I el no anar per aquest camí, no provoca cap distorsió en la societat catalana?”, es preguntava el president. “Està dient a una majoria que calli per no provocar una distorsió!”, s'exclamava. I en aquell precís moment haurien pogut tornar a començar el debat.