Jo també sóc xurro i xarnego

El 12 de febrer d'enguany, mentre recordàvem el 75é aniversari del bombardeig de Xàtiva de les tropes feixistes i el Consell Jurídic Valencià, deia que l'AVL podia definir què era el valencià, però que no s'ajustava al que deia l'Estatut, o millor al que no va dir perquè hauria d'haver dit, —com a les Illes Balears— que, el valencià és una variant del català, Carme Godino escrivia un article molt valent i molt claret i ben explicat, titulat “Sóc xurra”, on deia:

“Els meus pares no són de València. No he tingut una educació en valencià, em costa parlar correctament i necessite ajuda per a escriure. Sóc allò que molta gent ha anomenat una “xurra”. Mon pare va arribar de Jaén als 8 o 9 anys, va rebre educació en valencià (pagada generosament per gent amiga del poble). Era un privilegiat estudiant en un col·legi privat d'Almàssera. Ma mare, filla d'un “gañán” de Ciudad Real, es va deixar prompte els estudis. Als 12 o 13 anys va arribar a Foios. Ningú li va ensenyar l'idioma de la seua nova terra. Tots dos compten com van viure l'experiència de ser de fora. Per a mon pare, va ser més senzill; era més jove quan va arribar a Almàssera i a més va tindre l'avantatge de l'idioma, així que va viure una bona integració. Ma mare va trobar més obstacles: “xurra” és el que més li varen dir. Una manera de ridiculitzar i discriminar en lloc de ser tractada com a una nouvinguda. I així es va sentir a aquest poble, niu del blaverisme més carca (per a ella: n'hi havia molt de fatxa...o n'hi ha molt de fatxa).

Mon pare no parlava en valencià a casa, curiosament sí ho feia als seus treballs, on era un valencià més. Ma mare sempre deia a la gent que li parlara en valencià: “t'entenc i m'agrada escoltar-te”, solia afegir. A nosaltres, les seues filles i el seu fill, sempre ens parlaren en castellà. Vàrem créixer en la línia en castellà, tan sols escoltàvem el català a TV3 o als programes infantils de Canal 9 (i per descomptat, a l'assignatura de Valencià). I quan res d'això ens interessava, el català va començar a ser un idioma d'altra gent que ens resultava complicat de pronunciar.

Als 17 anys, tenia vergonya de mi mateixa per tindre molt poca idea del meu idioma. Continuava tenint la barrera de ser una “xurra” amb alguna gent. A més, el meu propi subconscient em feia creure que jo no era part d'ací i que, per tant, parlant malament el català faltava el respecte a la ciutadania d'aquesta terra (sentiment que ma mare tenia molt present). En arribar a la universitat, vaig agafar la línia en valencià, ja n'hi havia prou d'amagar-se! Però... SORPRESA!: totes les assignatures ens les donaven en castellà! La relació amb els amics de parla valenciana es resumia en “amb tu, castellà”. La meua vergonya va anar en augment i el català era un idioma allunyat de mi.

Als 26 vaig començar a parlar quelcom més en valencià, amb molta, molta vergonya i aquest sentiment de faltar el respecte, d'embrutar un idioma.

Ara, amb 28, cada vegada utilitze més el valencià però em costa. Pense que no el pronuncie correctament al 100% i que puc tindre errors constantment, que per a aprendre m'he de soltar i que la gent del meu costat donarà suport a la meua iniciativa i em donarà temps per anar millorant.

Em pregunte quant mal ha fet aquest blaverisme al meu poble, que no deixava que la gent cometera errors, que no els donaren la benvinguda amb els braços oberts, que feien que la gent de fora no tinguera un lloc, perquè als seus pobles eren els de ciutat i a la ciutat eren els “xurros”. Em pregunte quant mal ha fet l'escola, on ningú parlava valencià i era una mera opció en algunes assignatures. Em pregunte quant mal s'ha fet intentant reduir el valencià com si fóra un llenguatge de segona, perquè tot el món parla de les arrels, que els idiomes fan créixer la gent, però quan parlem del nostre propi idioma, ens han convençut que damunt d'ell està el castellà, i que el valencià “es parla amb els de casa” i es silencia quan alguna persona pronuncia una paraula en castellà. Em pregunte quant mal ha fet la meua vergonya. Em pregunte quant mal m'ha fet ser de fora i no ser d'ací [del País Valencià o dels PPCC].

No tindre identitat ni res semblant. Ara tan sols demane temps, temps per anar trobant el meu lloc, ací, al meu poble, a la meua terra, no per negar-li'l a la gent d'altres llocs, tan sols per donar aquesta benvinguda que tot el món es mereix, sense furtar-li'ls la seua cultura, sinó afegint la de la seua nova terra, la que ens va negar la història. Demane temps per a entendre i interioritzar que la militància requereix d'integrar les lluites d'esquerres, com el feminisme, la lluita de la classe treballadora, i com no, el llenguatge, el nostre, el valencià, i el coneixement de la nostra història. Perquè, si alguna cosa tinc clara, és que ens han deixat sense identitat. Som la generació de l'abstracte i per això no tenim res perquè lluitar. No tenim terra, ni tenim bandera, ni tenim gènere, ni tenim res a dir. Ha sigut la partida més ben jugada d'aquest sistema. I jo ja estic farta de jugar-la”. I signa com a membre de la CUP d'Almàssera (PV).

L'amiga i companya Carme Godina, ha dit la seua molt bé; per això, “jo també sóc xurro i xarnego” en solidaritat amb ella. Carme no hauria de fer cas si algú li diu que no parle o escriga en valencià perquè puga errar. Al contrari, s'hauria de motivar més per aprendre millor el català de València i tenir preparades quatre fresques per enviar-los a fer la mà o refusar aquest paternalisme espanyolista d'”amb tu, millor en castellà”. Perquè tots em fem d'errades, ningú és perfecta, les errades, com deia Karl Popper, ens permeten aprendre més (assaig, errada i encert). En realitat, 'xurros', en sentit despectiu (no m'ha agradat mai dir-li-ho a ningú, ni 'xarnego' que em sembla racista i xenòfob). No obstant són o haurien de ser 'xurros', aquells 'valencians' o 'catalans', que, porten cognoms ben catalànics, com Fabra, Camps, Barberà, Rus, Bellver, Pons, Vidal-Quadras, etc. que es consideren “más valencianos que nadie”, però que odien i menyspreen la nostra llengua i són incapaços d'expressar-se en valencià a tots els àmbits ni de considerar la nostra llengua com una llengua de primera. Són els que no volen reconèixer que el valencià és una variant importantíssima de la llengua catalana, com el català de les Illes Balears o el català de Lleida, de Girona, de Barcelona o Tarragona. Per això, aquests valencians, —que neguen que el valencià siga català i pretenen dinamitar la convivència al nostre país—, fan lleis a la seua conveniència per mantenir el valencià a l'”apartheid” de l'extermini. Perquè el valencià al sistema educatiu siga un 'gueto' o una'reserva índia', perquè els que han vingut d'altres països no l'aprenguen, per això han dividit l'ensenyament en dues comunitats lingüístiques diferenciades, en doble o triple línia per invisibilitzar, marginar i minorar el valencià i que s'impose, progressivament, l'espanyol. Ara, volen aplicar aquesta estratègia exterminista al Principat amb la llei Wert d'espanyolització dels nens catalans, valencians i balears. Des de Catalunya no s'hauria de consentir de cap de les maneres.

Aquests polítics irresponsables i corruptes, enemics de la nostra llengua, pensen que poden manipular els filòlegs i les universitats del nostre domini lingüístic, perquè el que pretenen, en realitat, és fer servir la llengua per a pervertir-la, exterminar-la [tancant tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua (RTVV, Catalunya ràdio, TV3)], tapar la seua pròpia corrupció pútrida (cas Blasco, Gürtel, Fabra...) i imposar criteris polítics, temperamentals i instrumentals per sobre dels acadèmics i de consens de tots els departament de romanística, de tots els diccionaris de tot el món i la mínima racionalitat filològica. S'imaginen al govern de Madrid interferint amb la RAE per qüestionar-los als acadèmics una definició al “Diccionario” de l'espanyol o al Consell d'Andalusia defensant que la variant diferencial andalusa és una llengua distinta del castellà i subvencionant les entitats que defensen aquesta aberració violentament?

El nostre poble valencià està molt pervertit, manipulat, oprimit i corromput, perquè són més de 300 anys de repressió, sense estructures pròpies d'estat i amb un estat hostil que actua contra els nostres interessos de País. Des de l'estat espanyol, amb l'ajut de corregidors i sucursalistes 'valencianos', baleàricos i 'catalanes', han actuat sempre de manera sistemàtica i contrària a la nostra llengua, cultura i país. I tanmateix, seria un plaer immens que la llengua, —a la que han manipulat del tot per analfabetitzar a la majoria de la població valenciana i tornar-la catalanòfoba [i valencianòfoba]—, fóra la tomba del feixisme del PP al País Valencià i a l'estat espanyol. Perquè la valenciana gent se n'adonés que els que ens roben, estafen, enganyen i furten els divers públics dels discapacitats o de la solidaritat als països del Tercer Món per a embutxacar-se'ls (Urdangarin, infanta, Gürtel, Blasco, Barcenas, Cospedal, Rato, Montoro Rajoy, Wert...), amb sobres i sobresous, són els mateixos que atien la zitzània de la discòrdia i el terrorisme 'cultural' d'estat, cínicament, per a tancar tots els mitjans de comunicació en català al PV, dividir els valencians, finançar grups neonazis i blavers, enfrontar-nos als catalans i liquidar la nostra llengua i cultura que uneix i agermana el PV amb les Illes i el Principat [el Rosselló, la Franja, Andorra, l'Alguer i el Cartxe]. Si hi hagués una mínima dignitat i una majoria d'alfabetització de gent catalanoparlant al PV, la llengua i la cultura colgaria l'espanyolisme del PP abans que ells ens la soterren, com intentaren fer als temps del primer franquisme, on ens volen retornar. Recordem, finalment, que, els qui tanquen tots els mitjans de comunicació en català al PV, els qui neguen la unitat de la llengua, els qui impedeixen que els immigrants i la gent autòctona valenciana, aprenguen el català, són els mateixos que disparen trets contra els africans i edifiquen fronteres altíssimes i enormes amb tanques fetes de gavinetes.