Dicotomia i singularitat

Heus ací la frase del dia: “No és digne demanar a un poble que trie entre formes distintes de tirania”. Ací, solta, totalment descontextualitzada, podríem pensar que es va dir en temps dels romans parlant del Senat i dels Caesars, o que la va dir William Wallace com a motivació als seus homes a l'enfrontar-se als anglesos invasors, o que va ser Kyle Reese com a apologia contra les màquines en un intent d'impedir que els Terminators dominaren als humans. Però us equivoqueu.

Es pot creure també que ha segut el messiànic Artur Mas, o de Bildu, o Resistència Galega, parlant de l'actual situació en els seus actuals països ocupats per la tirania espanyola des de fa tants anys (aquest discurs maquiavèl·lic és discutible, però ho deixarem per a una altra ocasió). O, per contra, que ha eixit dels nostres contra-governants parlant dels respectius conflictes amb les autonomies, argüint que no es pot imposar una nacionalitat o una llibertat que no pertoca, que al cap i a la fi condemnen al poble a viure amb opressors o al costat d'assassins (al cap i a la fi, és el seu discurs; són tan simplistes, els nostres contra-governants...). Fins i tot podem considerar que la frase és ara lema dels votants europeus per a les properes eleccions, on el vot es fracciona, com sempre, entre dos. Malauradament, i encara que sona molt versemblant, tampoc han segut ells.

Aleshores es pot pensar en la Conferència Episcopal, que ha encetat una campanya que compara l'avortament amb el genocidi jueu (molt encertats també ells, que han col·laborat amb tots els règims dictatorials dels darrers cinc cents anys arreu del món, i que van començar imposant la seua llei, per exemple, a Alexandria, per dir un de tants llocs que ocuparen), o que, per contra, ha segut durant la darrera comesa de Femen, parlant d'eixa mateixa tirania que es vol exercir contra el cos d'una (com a dona m'identifique: és el meu cos. He de ser lliure per decidir quan i com he de portar al món a una criatura, i més en els temps que corren, on una pot pensar que tindre un fill pot ser un acte de terrorisme contra la criatura que ve al món a patir les conseqüències del nostre desastre). Novament estaríeu equivocats.

Podria ser un d'eixos eslògans que es lligen a les xarxes socials, signats per Gandhi, per Buda, o pel Nostre Senyor Xuso (estem en Setmana Santa, i li vull posar un punt d'espiritualitat a la cosa). Creients i no creients tenim un sentit comú més enllà de l'estigma judeocristià que ens imposen. Si apliquem la frase al tema religiós, no hi ha dret tampoc a obligar a ser cristià, musulmà, jueu, budista, taoista, marxista o leninista. No m'agraden les partides excloents. No m'agrada eixa obligació a triar entre dues polaritats sense tindre en compte la quantitat infinita de colors (i les combinacions entre ells). Per què no puc ser simplement jo, amb les meues singularitats, incoherències i incongruències? Jo, en la meua total i completa complexitat?

La frase que he llegit és aplicable a tants camps que refuse a dir qui ha segut la seua autora, i en referència a què la va dir. Quedeu-se-la i feu-la vostra. Segur que ella estaria d'acord.

www.fotosifideus.blogspot.com