Confessions d'una grassoneta desnonada

Un gran terrabastall va fer que la meva vida canviés per sempre més. Era a penes una adolescent, incapaç d'assimilar les paraules del meu pare, que intentava fer-me entendre que havíem d'abandonar la nostra casa, que ens havien desnonat. Llavors, ma mare em va donar una maleta petita, sense rodes, on havia d'encabir totes les meves pertinences, no hi havia lloc per la meva col·lecció de Nancys, ni les sabates, els llibres, la roba... ni la ràbia.

Ens vam traslladar a la ciutat de València, sis persones havíem de conviure en un pis molt petit de dues habitacions, en un dels barris més humils de la ciutat.

Mon pare va ser un nen de postguerra, i jo també, no de la mateixa guerra, ell de la guerra civil, jo d'una guerra financera que encara avui no ha acabat.

I en un temps on no era normal, vaig passar fam, perquè és així com s'anomena: FAM, no malnutrició. T'aixeques al matí i no hi ha llet a la nevera. Vas a escola sense esmorzar. Si ets afortunada, dines al menjador. Si ho fas a casa teva, sempre és brou aigualit amb arròs o fideus. Totes les nits, més brou amb més aigua i una pastilla d'Avecrem; si hi ha sort toca una mica de carn, que acabes compartint amb la teva mare en veure el seu plat buit.

I patates, moltes patates, que nosaltres mateix espigolàvem en els camps que encara no havien desaparegut dels voltants de la ciutat. Les proteïnes ens les subministraven bàsicament els ous i la mortadel·la.

I creixes, amb problemes de pes, d'anèmia i un estrany mareig que cap metge ha sabut diagnosticar. Com a conseqüència, una mala salut de ferro i aquest cos de sirena.

Quan Alfonso Rojo va insultar a l'Ada Colau, va ser com si aquell home em parlés a mi des de l'altre costat de la pantalla, em vaig sentir ofesa.

L'Ada Colau és una gran dona, una dona guapa, per dins i per fora. I està estupenda. Ell, en canvi, és un malànima, mal educat, insensible, la bena que porta als ulls per poder perpetuar el seu status no el deixa veure la pobresa, la injustícia, ni la bellesa.

Però el que em grapa el fetge és l'índex de pobresa infantil del nostre país. La primera obligació d'una nació és tenir cura de tots els nens i nenes que hi habiten; tots, sense cap distinció. I no s'hi valen excuses.

Encara avui recordo aquelles caixes enormes de galetes Maria que ens donava Caritas. Ens les cruspíem en un tres i no res, estàvem afamats. Però aquesta no és la solució, tot i que aquestes organitzacions fan una gran tasca, el govern no pot traslladar la seva responsabilitat. Ens calen polítiques urgents. No valen excuses, ara toca rescatar les persones, d'una manera digna.

DIGNITAT, una altra paraula que s'ha de tenir en compte, perquè la misèria no ens fa menys dignes, encara que restem sense casa, fem cua al banc d'aliments o ens ajupim de puntetes per poder albirar si hi ha restes de menjar en el contenidor del supermercat. Els indignes són els altres, els que acumulen riquesa sense escrúpols i practiquen la caritat d'una manera obscena, sense saber què és la solidaritat.

Perquè hi hagi un primer món, és necessari un tercer món, aquest que ens atrapa i és a les portes de casa nostra. Potser ha arribat l'hora de dir adéu als dos mons i fer-ne un de sol, un món millor per a tothom.