Mary Quant deia que una dona és tan jove com ho és el seu genoll. Una sentència que resumeix l'esperit inconformista, divertit, transgressor, colorista i per sobre de tot adolescent d'una dècada tan revolucionària com la dels 60. Uns anys en què dur minifaldilla implica trencar amb els models de vestir conservadors i es converteix en el símbol de l'emancipació femenina (sexual, laboral...) El 10 de juliol de 1964 Mary Quant presentava a la seva botiga Bazaar una faldilla 15 centímetres per sobre del genoll. Es diria Mini perquè aquest era el seu cotxe preferit.

Però va ser aquell l'inici real de la minifaldilla? Ningú no ho pot assegurar perquè, com reconeixeria la mateixa dissenyadora, el fenomen va néixer al carrer. Ella ja havia començat a fer pujar els baixos des de finals dels 50 perquè les noies de King's Road li demanaven roba assequible cada dia més curta. Jean Shrimpton i Twiggy les van mostrar al món i ni el Vaticà no va poder impedir que el pràctic look de col·legiala adulta i alliberada s'estengués arreu. La troballa connectava amb els feliços anys vint, que van trencar amb la guerra i la Belle Èpoque. Les flappers duien cabell curt, tenien poc pit i es van escurçar la faldilla. Les noies de l'efervescent Swingwing London, també. Renunciaven a les corbes, es maquillaven la mirada, Vidal Sasoon els feia la tallada pixie i fugien dels talons.

André Courrèges introduirà la simplicitat d'aquesta estètica de carrer en la costura parisenca, en blanc amb material tecnològic i botes altes. Hi ha qui reclama l'autoria de l'invent per al francès (o per a altres com John Bates) però el que està clar és que la gran impulsora de la tendència, que continuaria amb el short, va ser l'energètica Quant. Brigitte Bardot, Nancy Sinatra i la mateixa Jackie Kennedy (el 1968 fins i tot es casaria amb Onassis en minifaldilla Valentino) la van fer global. La moda era jove i amb Courrèges, Cardin i Rabanne la minifaldilla es torna futurista. Saint Laurent fa que sigui chic i alhora fàcil de portar.

Els salvatges 70 van ser de llargues faldilles hippy, però també de mini shorts texans, de punk, de glam rock de Studio 54, d'Abba... Cada època i estil ha fet seva la minifaldilla d'alguna manera. Als 80 triomfen els diners i les dones professionals van amb amples muscleres a l'americana i faldilles curtes. De nit, la faldilla es torna excèntrica: en forma de globus i barroques.Tina Turner torna a la música amb minifaldilles d'Azedine Alaïa i Versace, i Madonna entra en escena amb el seu instint infal·lible per captar les novetats, els tutús de Who's that girl i les faldilles curtes que imiten la roba interior: “Als 80 s'han arribat a dur les més curtes de la història, gairebé són un cinturó llarg”, comenta l'experta en moda Charo Mora. El minimalisme de principis dels 90 no evita la mini (la Sharon Stone d'Instint bàsic n'és un exemple) i deixa pas a una moda divertida i sexi inspirada en Lara Croft, i també al cocooning confortable dels vestits curts de flors amb jerseis amples. De nit, brillantors i molta pell. És la dècada de les Spice Girls i les minis de Geri Halliwell.

Al segle XXI la presència de la minifaldilla és indiscutible. Es filtra en la reinvenció constant de clàssics que vivim, o es reinventa en els escenaris amb les estrelles del pop. Un estudi fet per EBay.it assegura que avui la mini es la faldilla més venuda al món. Quant, en preguntar-li si és apta per a totes les edats respon: “Depèn de les teves cames, de res més.” Per a la creadora, Jean Shrimpton i Audrey Hepburn, que per cert el 1969 ja es va cassar amb Andrea Dotti de curt, són les qui l'han dut millor.