Entre servilisme i poca voluntat

Els advocats estimen que una bona part de la culpa que el català no estigui més estès en l'àmbit judicial és atribuïble a ells mateixos, però també consideren que s'ha de ser molt valent per fer prevaldre el dret d'exercir en català davant d'un tribunal –dret reconegut a la Constitució, a l'Estatut i a la llei orgànica del poder judicial– quan els altres togats de la sala de vistes, el jutge, el secretari judicial i el fiscal no els entenen quan presenten les al·legacions.

Els participants en el fòrum també reconeixen que hi ha jutges, fiscals i secretaris judicials que, tot i no parlar en català, l'entenen i els faciliten la feina. Però també assenyalen que n'hi ha d'altres que, de manera subtil o directament, els conviden a emprar el castellà: «Si el jutge quan comences a parlar en català et diu ‘Por favor, puede hablar en castellano, porque no le entiendo', és evident que el teu client, si no és militant de Terra Lliure, et mira com suplicant que canviïs d'idioma, perquè ell el que vol és guanyar el plet i tu et veus obligat a parlar en castellà.» O aquest altre cas, tan repetit, que es dóna quan el jutge diu a l'advocat que si prefereix seguir en català que no es preocupi, que ja cridarà els serveis de normalització lingüística del jutjat perquè tradueixin el que diu, però –«per optimitzar recursos»– suggereixen que continuï en castellà. «El dilema que se't presenta en aquests casos és: si qui ha de resoldre, és a dir, aquell a qui has de convèncer, no entén res del missatge, com el pots convèncer?» Un altre advocat que, segons explica, fa nou anys que exerceix i tot just ara ha celebrat el primer judici en català, diu: «No té cap sentit que haguem de fer els judicis en castellà i després el jutge que ha redactat la sentència en llengua pàtria, la faci traduir. Deu ser per poder ser condemnats en català. Continuem celebrant les derrotes.»

Uns altres advocats assenyalen que si no s'utilitza més el català als jutjats és en alguns casos per servilisme, de vegades per manca de voluntat i d'altres vegades perquè és més fàcil per als lletrats utilitzar la llengua en què han après la professió. I per això indiquen, com a solució, l'aplicació de la tossuderia, sense caure en el tic de canviar automàticament de llengua només d'entrar a la sala de vistes. En aquest sentit, un dels participants en el fòrum explica que alguna vegada s'ha trobat que després de parlar ell en català s'hi ha afegit el jutge, perquè al final ha resultat que la llengua materna d'aquest també era el català. Uns altres advocats van més enllà i reclamen que s'exigeixi el nivell C als jutges, fiscals i secretaris judicials que vulguin exercir a Catalunya. I encara un altre, més radical, diu: «Si són nouvinguts de fa dos dies, per educació més que per una altra cosa podem canviar el nostre idioma; però a mi un jutge, fiscal o secretari judicial que faci més de sis mesos que és a Catalunya i no hagi tingut la intenció ni l'interès d'aprendre o almenys entendre el català, vivint com viu a Catalunya, no em mereix l'esforç de parlar-li en castellà. I si tots féssim el mateix veuríeu com l'aprendrien ràpidament.»

Un altre tema de debat és quina llengua s'ha d'utilitzar quan l'advocat sigui català i el client castellanoparlant. «El dret del ciutadà a expressar-se en la seva llengua s'estén o no a l'advocat que representa els seus interessos i que també té dret a expressar-se professionalment en la seva pròpia llengua?», es pregunta un dels participants. Hi ha dues respostes i totes dues arriben a una conclusió semblant: «Si el client és castellà i no entén el català, l'advocat hi ha de parlar en castellà per conèixer els fets, encara que podrà utilitzar l'idioma que vulgui davant del tribunal.» L'altra resposta és més contundent: «No em sembla bé que el client hagi de decidir com m'he d'expressar jo amb tercers.»