Francs, gots i gals

Potser sí que el discurs de la independència serà l'únic que quedarà per dignificar el país, ja que els anteriors de l'estat de les autonomies, l'estat federal o un presumible encaix equitatiu entre Catalunya i Espanya han mort tots. La sentència del Tribunal Constitucional els acabarà de rematar, perquè substancialment afirmarà sense pal·liatius que l'Estat i la nació espanyoles són realitats situades pel damunt de qualsevol altra, i, particularment, pel damunt de la catalana. Va estar bé mentre va durar. Contràriament al que se'ns va voler fer creure a la transició, l'Estat espanyol no en té res, d'aglutinador i harmonitzador de nacions i territoris. És un constructe polític i militar sense base històrica ferma, que afirma la seva existència en la negació de les certeses que són les nacionalitats peninsulars i, particularment, la catalana, l'única verament diferenciada de les altres per dret consuetudinari, llengua, lleis i institucions de base no visigòtica, sinó que romana, i regne(s) propi.

I és que els espanyols són tots gots, mentre que els catalans som francs. Més concretament, són els visigots que trigaren set segles a traure's els àrabs del damunt, mentre que els catalans som els francs que aviat prescindírem de moros i de merovingis francesos. Són diferències que s'arrosseguen en el temps sense poder-hi fer res. Passa el mateix als nord-catalans segrestats pels francesos des del 1659, que volen obligar-los a viure com a gals sense ser-ho.

I això perdurarà, tant si es vol com si no es vol. La diferència no s'esvairà mai, fins que un dia es manifesti i sigui reconeguda com cal. I serà així, malgrat el secular problema dels molts dels nostres venuts per diners o per complex d'inferioritat a gots i gals. Que n'hi hagin molt o pocs d'aquests, i que aclaparin responsabilitats més o menys importants, va a èpoques. A hores d'ara, n'hi ha molts al Principat i menys a la Catalunya del Nord, perquè així com al Principat davalla l'orgull de ser català, a la Catalunya del Nord es fa cada dia més gran. Deu ser perquè ells commemoren enguany 350 anys d'ocupació, mentre que nosaltres tot just arribarem als 300 el 2014.

Orgull és el que cal. Si en tinguéssim, viuríem d'esquena als gots i als seus aliats, i no n'escolliríem cap per fer res. Per a ells, partidaris i agents que són molts, la dignitat no compta. Volen dependre dels gots. Així ho demostren els episodis del finançament, i de l'Estatut, renúncies que duran pitjors pèrdues de competències, d'ingressos i d'autogovern.