Un poeta amb veu de diamant

L'últim any de guerra, el 1938, Jaume Bofill i Ferro prologava la primera antologia de textos del seu amic Carles Riba amb una expressió que molts anys després enarborarien tots els seus defensors i deixebles com una espasa: «Pensa, lector, que davant els teus ulls podràs veure brillar l'extrema punta de diamant de la poesia catalana». Aquell mateix any, al maig, aquest poeta diamantí havia llegit la seva tesi doctoral sobre Maragall a la Universitat de Barcelona mentre sonaven estridents les alarmes que anunciaven l'enèsim bombardeig aeri sobre la ciutat, una anècdota que ha servit sovint per explicar no solament com segueix el seu curs la vida fins i tot en situacions grotesques, sinó sobretot la vocació humanística de Riba, la tenacitat del seu compromís amb les institucions del període noucentista i la República, des de l'Institut d'Estudis Catalans a la Fundació Bernat Metge o l'Escola Superior de Bibliotecàries, on coneixeria Rosa Leveroni, l'alumna aplicada que temps a venir es convertiria en la dipositària de les enlluernadores Elegies de Bierville, que l'antic mestre li aniria enviant des de l'exili a mesura que les escrivia.

Llavors, però, als anys vint i trenta, Riba era encara més un home de despatxos que un autor de culte. Lliurat completament a la traducció dels clàssics, de Plutarc i Xenofon, d'Homer i Sòfocles, però també de Poe i Scott, de Gogol i Hölderlin, les reticències amb què la crítica va rebre la seva estrena poètica, el Primer llibre d'Estances (1919), acusant-lo d'obscur i glacial, d'excessivament formalista i intel·lectual –una imatge que encara avui perdura–, van sumir-lo en una profunda crisi vocacional que a punt va estar d'invitar-lo al silenci de la pedra tosca, si no hagués estat, com ell mateix explicaria anys després, per l'oportuna intervenció de Josep Carner, que va animar-lo a escriure a pesar que la seva escriptura reconcentrada i rigorosa no trobés de moment lectors. Va ser un consell preciós, perquè Riba, ben mirat, ja no tornaria a ser el mateix Riba, l'hermètic, el distant, sinó el de les Elegies, el del Salvatge cor, el poeta il·luminat per Rilke, Valéry, Hölderlin i l'experiència de la vida, dels viatges primer de tot, a Itàlia (1920), a Alemanya (1922), a França (1924), a Grècia (1927), i de l'exili ben aviat, a Montpeller i Roissy-en-Brie, des d'on el contacte mai interromput amb els seus joves deixebles l'animarien a tornar, l'any 1943, just per convertir-se en l'autor de referència de la generació de la resistència i la represa, però també dels que, dins mateix del règim, aspiraven a una certa concòrdia, a una mínima solidaritat a través de la cultura. De fet la seva presència va ser considerada imprescindible per garantir l'èxit de les trobades de diàleg entre les cultures peninsulars que va promoure Dionisio Ridruejo, a principis dels cinquanta, als congressos de poesia de Segòvia, Salamanca i Compostel·la, de manera que no és estrany que aquest any d'aniversari inclogui un acte de reconeixement a la figura de Riba i el seu llegat també a Madrid.