la tribuna

Redescobrir Losey o potser descobrir-lo

La Filmoteca de la Generalitat, a Barcelona, proposa un cicle sobre el cineasta nord-americà que es va instal·lar a Anglaterra fugint de la «caça de bruixes»

Joseph Losey, suposadament un cineasta fred i analític imbuït del distanciament brechtià, es declarava un romàntic

Amb l'exclamació Redescobrim Joseph Losey!, la Filmoteca de Catalunya a Barcelona proposa un cicle, que comença demà i tindrà una llarga durada fins arribar al 22 de novembre, sobre aquest cineasta nord-americà del qual vaig creure durant força temps que era anglès. Intentaré justificar aquest error o, en tot cas, desconeixement recordant que bona part de les pel·lícules més conegudes (almenys durant un temps en què semblaven un dels referents del cinema europeu) de Joseph Losey van ser produïdes i rodades a Anglaterra, on el director es va quedar arran que, durant una estada a Itàlia l'any 1952 per rodar-hi Stranger on the prowl, va ser citat pel Comitè d'Activitats Antiamericanes com a sospitós de ser comunista o vés a saber què: s'hi barrejava la paranoia, com a símptoma d'una actitud irracional, amb la voluntat d'aprofitar el cinema de Hollywood com una plataforma propagandística de la política dels EUA en la incipient guerra freda. Una cosa i l'altra es barrejaven en la proposta, feta a diversos cineastes, de convertir en pel·lícula un guió nefast que duia per títol I Married a Communist. Losey s'hi va negar. Nicholas Ray en principi va dir que sí, amb el convenciment que no tiraria endavant un film condemnat a ser una merda en diversos sentits, però, en constatar que el projecte es realitzaria, va desaparèixer uns dies abans. El cas és que Losey va descobrir més tard que I Married a Communist va ser proposada a diversos directors sospitosos de ser comunistes. Van rebutjar-lo una dotzena fins que va acceptar fer-la Robert Stevenson, el mateix que, anys després, va dirigir Mary Poppins i altres coses de la Disney.

Tendeixo a enganxar-me amb el tema de la caça de bruixes liderada per l'infame senador Joseph McCarthy. Així és que he fet una llarga digressió abans d'aportar exemples del cinema de Losey que va ser referencial: pel·lícules com ara El servent (1963), Accident (1967) i El missatger (1970), per esmentar aquelles en què Harold Pinter va col·laborar com a guionista aportant materials a Losey perquè explorés temes què li interessaven, com ara la dissolució de la lluita de classes en el servilisme, el cultiu de les aparences socials, la hipocresia moral de les classes dominants. De fet, vistes en sessions de cineclub o suposo que a la televisió, són les pel·lícules amb les quals vaig descobrir Losey en els inicis de la meva cinefília a la recerca d'autors. Aleshores, entre finals dels setanta i primers dels vuitanta, Losey encara era un autor de prestigi amb una marcada connotació ideològica que, potser, no duia a valorar el complex treball de posada en escena d'inspiració teatral d'un cineasta que, havent conegut Bertold Brecht quan aquest estava exiliat als EUA, va dirigir el seu Galileu en un mític muntatge protagonitzat per Charles Laughton l'any 1947. Per cert, Brecht, que havia arribat als EUA fugint del nazisme, també va ser citat pel comitè d'activitats nord-americanes.

La nota de presentació del cicle a la Filmoteca afirma que el títol és imperatiu i apunta que, després de la caiguda del Mur de Berlín, Losey potser torna a ser víctima d'una nova forma d'anticomunisme en la mesura que, com van fer els caçadors de bruixes, se l'identifica amb una ideologia amb la qual ni tan sols és clar que el cineasta combregués. El cas és que hi ha una capa d'oblit damunt l'obra d'un cineasta de qui pràcticament no s'ha parlat en aquest any del centenari del seu naixement. Redescobrir Losey? Potser descobrir-lo. Descobrir, per exemple, la seva etapa nord-americana, que comença amb una pel·lícula de l'any 1948 (The Boy With Green Hair, que pot traduir-se com El noi dels cabells verds) que Losey considerava una faula antiracista: el noi tenia uns cabells diferents. Ho va explicar en una llarguíssima entrevista que va fer-li el crític anglès Tom Milne i que, traduïda per José Luis Guarner, va ser publicada l'any 1971 per Anagrama. Vaig comprar el llibre set anys després, com he constatat en retrobar-lo arran del cicle programat per la Filmoteca. L'he estat rellegint i, tants anys després, em sembla apassionant. Fins i tot diria que m'he emocionat en saber que Losey, suposadament un cineasta fred i analític imbuït del distanciament brechtià, es declarava un romàntic: «Sóc com un nadó emocional. M'emociono amb facilitat i me n'he de protegir. Fins a cert punt he adquirit una disciplina, però no deixa de ser romàntica (...). Per això em complau i m'inspira tant treballar amb Harold Pinter. És un poeta.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.