Kubala tindrà a partir d'avui una estàtua, com altres noms històrics del futbol

Es fa difícil trobar un estadi de la lliga estatal amb una estàtua davant de la seva tribuna. A San Mamés, el bust de Pichichi a dins de l'estadi n'és una excepció. En canvi, és gairebé impossible trobar un estadi britànic sense cap estàtua dedicada a algun dels grans noms de la història del club local a l'exterior del recinte. Ben cert és que el Barça tenia diverses obres escultòriques al recinte del Camp Nou, però no en tenia cap dedicada a un jugador com la que s'inaugurarà avui: una estàtua del gran Laszli Kubala, obra de Montserrat Garcia, que s'instal·larà a l'exterior de la tribuna de l'estadi. La idea ha estat de l'agrupació de veterans del club, que ha rebut de bon començament el suport de la directiva per posar el nom de Kubala allà on es mereix. Ara l'hongarès tindrà una estàtua, com gairebé tots els grans homes del futbol.

Pelé, per exemple, té diverses estàtues a alguns estadis brasilers, com el de Bahia, on, per cert, fa poc un vàndal va robar els braços de l'estàtua. Maradona en té una a La Bombonera, dins del museu del club, i el Madrid en va inaugurar una dedicada a Di Stéfano el 2008. Garrincha en té una a la seu del Vasco da Gama, on també n'hi ha una dedicada a Romário des de fa un any, i un altre brasiler, Zico, en té una al Japó, a Kashima, a l'estadi on es va retirar. Ara Kubala ja té la seva, la que es mereix.

On hi ha més estàtues, però, és al Regne Unit. L'any passat, per exemple, Pelé va inaugurar a l'estadi de l'Stoke City una de dedicada a Gordon Banks, el porter que el 1970 li va fer la que per a molts és la millor aturada de la història. Des de fa dècades, els clubs anglesos aixequen estàtues als seus grans herois i, de fet, no se sol esperar mai la mort de l'home honorat. Així, quan aquest estiu va morir Bobby Robson, un dels llocs de pelegrinatge va ser l'estàtua que té a l'exterior de l'estadi de l'Ipswich Town. Un estadi, Portman Road, on hi ha una segona estàtua, dedicada a Sir Alf Ramsey, el tècnic que va fer campiona del món Anglaterra i campió de lliga el club local.

Precisament, els campions del món del 1966 tenen més estàtues, com els tres homes que van aconseguir-ho sent jugadors del West Ham: Bobby Moore, Geoff Hurst i Martin Peters. Curiosament, tot i que l'estàtua és a l'estadi del West Ham, es va haver d'afegir un quart jugador, Ray Wilson, que jugava al Huddersfield, però com que l'escena escollida per fer l'estàtua era aquella en què Peters i Wilson aixecaven Bobby Moore, l'home del Huddersfield va acabar rebent un homenatge d'un club en el qual mai va jugar. Altres estàtues famoses són les del tècnic del Liverpool Bill Shankly (Anfield), la de l'entrenador del Leeds Billy Bremner (Ellan Road), la dels red devils del Manchester United George Best, Bobby Charlton i Dennis Law, i el seu tècnic Matt Busby (a Old Trafford), el davanter dels anys trenta de l'Everton Dixie Dean (Goodison Park), Stanley Matthews (Stoke City) o el fundador del Celtic, el pare catòlic Walfrid, que té l'estàtua al costat de la del jugador dels anys seixanta Jimmy Johnstone.

A altres països, aquest costum d'aixecar estàtues no està tan estès com a la Gran Bretanya, però en trobem alguns casos, com per exemple, el capità de l'Alemanya campiona del món el 1954, Fritz Walter, que en té dues, una al camp de Kaiserslautern i l'altre a Frankfurt. Més a l'est, el tècnic Valeri Lobanovski té una estàtua a fora de l'estadi del Dinamo de Kíev. A la capital ucraïnesa, de fet, hi ha una altra escultura dedicada a futbolistes, concretament als executats pels nazis els anys quaranta. A Moscou, qui té una estàtua, pagada en el seu moment pel govern soviètic, és Lev Iaixin. A l'Amèrica del Sud, el 2002 es va inaugurar una estàtua al colombià Carlos Valderrama a l'estadi de Santa Marta (estàtua que no ha agradat gaire, per cert), i a Lima, davant l'estadi de l'Universitario de Deportes n'hi ha una dedicada a Teodoro Lolo Fernández.

I llavors, tenim els casos de les estàtues aixecades per sufragi popular, algunes de les quals amb materials que no perduren amb el temps, com la que van fer els anys noranta els aficionats del Fiorentina a Batistuta, la de l'afició del Racing argentí al tècnic El Mostaza Merlo, a Roger Milla i George Weah o el curiós cas de l'aficionat rus que en va fer una ell mateix a Guus Hiddink, al jardí de casa seva.