«De petit em feia por la sang»

–«El meu pare era uròleg. Gràcies al pare, vaig aprendre urologia i malalties de l'aparell urinari durant la carrera de medicina. Quan estudiava vaig ser a tres llocs on s'impartia medicina del ronyó; com a especialitat la nefrologia no entra fins al 1977. Vaig ser alumne intern per oposició a la càtedra mèdica del professor Agustí Pedro-Pons, del Clínic, on formen una unitat, amb la qual comencem practicant el trasplantament de ronyó amb gossos al Zoo de Barcelona, sota la direcció del professor Josep Maria Gil Vernet»

–«Vaig ser al primer trasplantament renal que va tenir lloc a Espanya. Va ser el 23 d'abril del 1963 a Barcelona. Al món, ja s'havien fet el 1954 a Boston i a París. A la mateixa càtedra del doctor Pedro-Pons vaig aprendre diàlisi peritoneal, i publico articles sobre el transport d'ions per la membrana peritoneal. I també practico la primera hemodiàlisi amb ronyons artificials Kiil.»

–«Torno quan em caso. Professionalment m'hauria agradat quedar-me a Barcelona. Segons el catedràtic Ciril Rozman, tant en Peius, el meu cosí, com jo ens hauríem d'haver quedat a Barcelona, i no tancar-nos a Girona.»

–«Sí, però m'hauria agradat fer-ne molta més. La medicina és com un ministeri: una devoció. Una anècdota: com s'ho fa per tenir criatures si no és mai a casa?, em preguntaven unes monges.»

–«Aprofitant el temps al màxim; que em disculpi la Carmen, la meva dona.»

–«De petit em feia por la sang; un accident de carretera m'afectava, però un dia, en acabat d'ajudar el meu pare a la sala d'operacions, li vaig dir: ‘Caram, em pensava que hi havia més sang aquí!'»

–«Quinze anys!»

–«Sí, sí, sí! I als disset anys, en el primers anys de carrera, el meu pare tenia la força de voluntat de fer classes d'anatomia als alumnes que estudiàvem a Barcelona, amb cadàvers del Santa Caterina.»

–«Sabia tanta anatomia, a part d'empollar, que en el segon curs de medicina, al mes de febrer, el professor em va fer tres preguntes seguides, les vaig respondre correctament i em va dir que no tornés a classe, i que em posava matrícula.»

–«Vaig començar fent nefrologia en un despatx privat i ajudant el pare a l'Instituto Nacional de Previsión, a Santa Clara. Tant ell, com en Reyné, com en Corretger em passaven els malalts de quota que no volien.»

–«D'aquest món se'n podrien escriure llibres. Allà, cap al 1967-1968, se'm va ocórrer, per als malalts que tenien insuficiència renal crònica, començar diàlisi peritoneal a la Residència Sanitària Álvarez de Castro, cosa que es va posar malament al director, el doctor Fidel Ribas Concejo, ja que portava molta despesa; deia que gastava massa en infermeres. A ell, a Madrid, li posaven medalles si estalviava cèntims, cosa que li vaig refutar i em va dir que no tornés més per l'hospital.»

–«Em va fer fora de la residència i em va tornar a la Mútua, que és com en deia la gent del centre d'especialitats de Santa Clara.»

–«A la residència només vam arribar a fer-ne a tres malalts, durant un mes; aleshores no hi havia ronyons artificials per a hemodiàlisi. Recordo que, en aquella època, els pacients amb insuficiència renal aguda els remetia al Clínic. Amb el temps vaig haver d'enviar malalts crònics a fer diàlisi a Barcelona. Per això, el 1972 vaig plantejar a l'Instituto Nacional de Previsión de fer hemodiàlisi a Girona.»

–«Negativa absoluta: pocs malalts i massa car. Pensa que si no hi havia lloc a Barcelona, els enviaven a Madrid.»

–«Vaig quedar acollonit. Vaig intentar-ho a totes a través d'amistats; em deien que no n'hi havia ni a la sanitat pública de Tarragona ni a la de Lleida. I com que no vam tenir la desgràcia que cap celebritat es morís pel camí... vam estar 25 anys llargs pujant a Barcelona cada dijous al matí i recorrent dos hospitals que feien la meva especialitat, encara que no fos oficial: Clínic i Vall d'Hebron, i després Bellvitge i la Puigverd.A la Puigverd ja hi havia anat durant la carrera. Durant la carrera, la meva afició a la nefrologia em va portar a anar amb el doctor Rebert, però, com que va semblar que a ell li interessava mà d'obra barata, que ara en dirien residents, vaig plegar. L'any següent, me'n vaig anar amb Gerardo del Río, que feia nefrologia a la Puigverd, on, a part de fer biòpsies renals, em va ensenyar els inicis de la nova fundació Puigverd i em va proposar treballar amb ell com a mà d'obra barata, i vaig fotre el camp immediatament. I després vaig d'alumne intern des de quart fins a final de carrera amb Pedro-Pons.»

–«Al desembre del 1972 es dialitza el primer pacient a Girona. La primera hemodiàlisi amb ronyó artificial a Girona es va fer a un noi de Cassà de 22 anys, posteriorment trasplantat. Girona és el primer lloc a fora dels hospitals importants de Barcelona on es va fer hemodiàlisi a malalts crònics.»

–«Sí. L'augment de malalts fa que es formi una petita unitat d'hemo, situada en un lloc petit i inadequat i mal ventilat. Per això, cap al 1977-1978, de molt bona gana i malgrat els crits del gerent, per amistat amb una germana de Santa Caterina que es trobava a l'Hospital de Figueres, surten vuit o deu malalts d'aquella àrea cap a l'Empordà. Era per donar més bon servei i per potenciar l'hospital de Figueres. Hi envio un meu col·laborador sense cap compensació econòmica, contràriament al que pensa molta gent.»

–«Sí. El de Girona era privat. Aquells vuit o deu malalts van ajudar a potenciar l'hospital. Mira, perquè vegis que sóc molt conscient del valor dels cèntims i de la relació entre treball i benefici, que sóc molt socialista, vaig renunciar a la meitat del sou, perquè vaig considerar que eren massa cèntims guanyats en poc temps.»

–«Pensa que jo cobrava un tant per sessió d'hemodiàlisi, i hi havia molts malalts en tres sessions per setmana. I això eren molts cèntims. La meva finalitat era tenir més personal d'infermeria, més metges, més màquines i més bons sous per als col·laboradors.»

–«Sí, però la clínica, gràcies al servei, va ingressar els diners suficients per pagar la nòmina del personal durant força anys.»

–«Segur, però la meva obsessió ha estat la medicina, no els cèntims. He estat sempre molt mal negociant.»

– «L'aparició d'una epidèmia d'hepatitis B, portada a la unitat per un pacient de la Vall d'Hebron, sense dir res, va fer que a la unitat hi hagués una epidèmia brutal d'hepatitis B, entre malalts i personal.»

– «Devia estar immunitzat. No va morir ningú, però molts van esdevenir portadors; aleshores sense tractament, tot i que actualment no és encara del tot efectiu. La importància de Clínica Girona fa que tots els mitjans de comunicació parlin de l'epidèmia.»

– «Vaig anar a tots els partits a dir que l'epidèmia no era una cosa fora de lloc, no era inhabitual, però que feia temps que demanava un canvi de lloc de la unitat. Això va provocar que s'acabessin les crítiques, ja que la Clínica Girona va habilitar un espai i va crear el servei de nefrologia i hemologia. Allà ja hi treballaven sis metges, vint infermeres, dues ATS, un tècnic de manteniment, dues secretàries; es feien consultes externes i es podien ingressar malalts en clínica, es feien sessions clíniques, s'ensenyava nefrologia —vaig donar set títols—, es tenia una biblioteca de més de 250 volums, estàvem subscrits a revistes; teníem dues dietistes, i teníem tres consultors, un cardiòleg, un reumatòleg i un psiquiatre, tot i que també va atendre malalts, i preparàvem uns nou o deu pacients cada any per al trasplantament.»

–«El vam celebrar al mes d'octubre del 1989 i vam tenir un gran èxit d'organització i científic important. Tot i això, vuit mesos abans, els companys de la junta de la Sociedad em van cridar per la suspensió de pagaments de l'empresa que gestionava el Palau de Congressos de Platja d'Aro. Sortosament es va arreglar. Era el primer cop que es feia a fora de les institucions públiques.Paral·lelament, mentre organitzava el congrés, se m'acut fer la tesi doctoral, cosa que em costa un enorme sacrifici, entre el 1987 i el 1988, quan acabo.»

–«I molt exigent: No tolero errors. El meu caràcter d'anar a totes i d'entregar-me als malalts abans que res m'ha portat a enfrontaments amb molta gent, no del meu servei, sinó de la Clínica.»

–«Tinc denúncies. Pensa que sempre que tinc un cop de geni és per la mala praxi del personal. Sé que la meva resposta pot haver estat massa iracunda en alguns moments i, des d'aquí, en demano perdó públicament. De la meva mala llet en sóc conscient, però a mi l'endemà m'ha passat, i els altres ho recorden tota la vida.»

–«Tinc un caràcter dur, perquè ja t'he dit que sóc exigent i que no tolero errades ni del personal, ni tampoc d'estructura i de funcionament de la Clínica. Si no em convencen critico, fins i tot, els membres del consell d'administració.»

–«Sí, quasi tots, i jo en vaig ser membre. Els enfrontaments amb el consell em porten al meu acomiadament de la Clínica, tot i ser-ne soci.»

–«Sí, accionista que no dóna dividends, però per treballar-hi era necessari ser accionista. Estic orgullós d'haver ajudat al creixement de la clínica, però he de poder expressar la meva disconformitat.»

–«A veure, deixa'm pensar... Al febrer del 2002.»

–«Vaig continuar fent visita privada al despatx aquest on fem l'entrevista. Faig nefrologia i medicina interna. Em dedico a ajudar tothom.»

–«Això de metge de vell deu ser perquè els que em queden abans havien sigut joves. És que en tinc pocs de nous; vénen vells i d'altres que són amics i pares dels meus amics. Saps per què m'agrada això de fer de metge de família?»

–«Un malalt no és zonal; ho és de la punta dels dits del peu a la punta dels cabells. Cal mirar-ho com tot un, interrelacionar-ho tot. El 30% dels ingressos hospitalaris són per causa d'interaccions medicamentoses secundàries a la ingesta de fàrmacs. Pensa que la farmàcia dóna genèrics i el 10% de la gent gran no sap llegir, i el 40% llarg dels estrangers subsaharians tampoc no en saben. I passa que coneixen els medicaments pels colors i formes de la capsa, i la farmàcia dóna el mateix fàrmac, però amb diferents embolcalls i de cases comercials diferents.» Si l'Estat o qui sigui portés un control adequat de la procedència del producte bàsic, de la qualitat exacta amb desviacions, de la procedència de síntesi del fàrmac, el país d'origen de la molècula bàsica, la quantitat, l'excipient i recobriment, ens adonaríem que la majoria de genèrics són de mala qualitat.»

–«Molts dels genèrics em semblaria que no porten la quantitat de fàrmac, o que l'excipient o l'embolcall fan que la seva absorció a nivell de tub digestiu no sigui prou eficient, cosa que he comprovat amb mi mateix.»

–«De petit, em va caure a les mans un llibret d'un premi Nobel de la Pau, un alsacià anomenat Albert Schweitzer. Vaig dir que quan fos gran aniria a països subdesenvolupats, a Sud-amèrica o a l'Àfrica. La filla d'un meu amic i mestre, el professor Lluís Revert, que és metgessa i monja a Amèrica, anava al nord de Kenya a ajudar i a tractar malalts de sida. La meva dona i jo ho teníem tot a punt per anar amb ella, però l'orde la va retenir als Estats Units. Vaig canviar la ruta, ja que Mans Unides va rebre un correu en què es demanava un metge a Etiòpia i al novembre del 2002 ens n'hi vam anar amb la dona.»

–«No. Ni de cap ONG. Hi vaig anar pel meu compte. Quan vaig anar a Etiòpia no sabia si hi anava amb catòlics o protestants. Vaig aterrar a Gambo, un lloc a 2.200 m d'altura a 240 km al sud de la capital: calor de dia i fred de nit. Vam passar-hi un mes. Ella es cuidava de la nutrició dels nens petits amb desnutrició severa i jo em cuidava de la part mèdica de l'hospital, que havia estat una antiga leproseria i encara hi ha un pavelló de leprosos.»

–«Cada any, si puc. Al novembre serà el sisè any. És una feina dura, però agraïda.»

–«Encara no, però ja ho faré. Ara preparo el discurs d'entrada a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.