Care Santos és una escriptora d'èxit, les seves obres han estat traduïdes en vint i dos països a idiomes com el grec, l'eslovè, el turc, polonès, suec, noruec, hebreu, coreà, anglès, italià, francès, entre tants d'altres. Escriu des dels vuit anys i ha publicat més de quaranta novel·les, la gent jove devora els seus relats. Està en un moment dolç, i és cert, a final del mes d'octubre surt al carrer Diamant blau, la seva última obra. L'ha feta en català a l'editorial Columna i en castellà a Destino. Però no tot acaba aquí, aquesta tardor s'estrena a TVE la minisèrie Habitaciones cerradas, basada en una de les seves novel·les de més èxit i que està a la venda a les llibreries de dotze països, la sèrie també es veurà per TV3 sis mesos més tard.
El proper 27 d'octubre apareixerà la seva nova novel·la ‘Diamant blau'. Ens en pot avançar alguna cosa?
Diamant blau és una novel·la que sento diferent de les altres, a tot el que he fet fins ara, tot i que la gent que m'ha llegit segurament hi trobarà trets comuns. Parteixo d'algunes històries familiars que tenia moltes ganes d'explicar des de feia molt temps, especialment la dels meus avis materns, però també la del besavi, la d'un rebesavi i la d'alguns parents que van arribar a Mataró des de la Garrotxa durant el segle XIX. Per mi és una novel·la molt personal, molt emotiva. És com si tot el que he escrit fins ara fos un pròleg d'aquest llibre. Tot portava fins aquí.
També ben aviat veurem per TVE i TV3 una de les seves novel·les més conegudes, ‘Habitacions tancades'. Com ha estat l'experiència de veure un llibre seu adaptat a la pantalla? Hi ha intervingut?
Ha estat emocionant, és clar. El director és Lluís Maria Güell, el guió és de Pere Riera, la productora és Diagonal TV i entre els actors hi ha Ramon Madaula, Rosa Boladeras, Francesc Orella, Toni Sevilla, Àlex García i Adriana Ugarte. Dir que m'ha tocat la loteria és quedar-me curta, jo sento que la sèrie (dos capítols de 90 minuts cadascun) és molt fidel a la novel·la i que està molt ben feta. Em penso que als lectors del llibre els emocionarà, com a mi. I a la resta, no els caldrà conèixer la novel·la per emocionar-se igualment.
És crítica, amb el que escriu?
És imprescindible ser molt autocrítica, no s'ha de tenir pressa per publicar. De totes les maneres dir això a un escriptor jove és predicar al mig del desert. Ho sé perquè jo mateixa vaig cometre aquest error, jo tampoc vaig adonar-me que era millor esperar. Però esperar és de les coses més complicades del món.
L'any passat li atorgaren el premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per ‘Desig de xocolata'. Després de llegir la seva novel·la vaig sortir de casa per menjar xocolata, era aquesta la seva intenció?
No, però m'està bé. Jo sempre pretenc el mateix, quan escric: emocionar. No crec en la literatura que no emociona. Aquesta novel·la és una passejada per Barcelona al llarg de tres segles, vistos per tres protagonistes femenines de tres èpoques diferents. De fons, hi ha la història de la xocolata, però no és tan important, és més aviat una excusa. L'important són les tres protagonistes i les seves històries. I la d'un objecte de porcellana que serveix per contenir xocolata.
Són importants, els premis, en la carrera d'un escriptor?
No sóc la persona idònia per parlar malament dels premis, oi? I és clar que no ho faré. Els premis són una sortida estupenda, com cap altra. No només per la compensació econòmica (que també és important) sinó per la seva repercussió. Un premi et dóna a conèixer entre lectors que d'altra manera segurament no et coneixerien, d'alguna manera et situen en un mapa complicat. Jo dec molt als premis, no me n'amago. I els defenso molt. Penso que els premis que anomenem “comercials” tenen molt de sentit en un país com el nostre, que és poc lector. Fan que la gent s'animi a llegir.
Cal editar molt per guanyar-se la vida sent escriptora?
És molt divertit observar que els nois i noies als instituts es pensen que els escriptors som tots rics. Jo sempre els explico que això és una vocació com ho seria haver-me fet monja, i una vocació no té res a veure en l'enriquiment, ni amb l'èxit, ni amb la popularitat, la vocació és una altra cosa. Si ningú em llegís jo escriuria igualment, però he tingut molta sort: escric i em llegeixen. Treballo molt, però també sóc molt conscient que sóc una persona afortunada.
Creu que en aquest país la cultura està desprestigiada?
No sé si desprestigiada o, directament, ignorada. Quan surts fora i veus una mica el que passa en altres països t'adones que en aquest nostre hi ha altres prioritats polítiques. Les humanitats s'arraconen, realment no es dóna suport a la cultura ni als llibres. Sap que als països nòrdics qui compra més de dotze llibres l'any els pot desgravar davant d'hisenda? Sap que en alguns països qui descarrega llibres il·legalment per internet perd la connexió? A mi aquestes comparacions em fan molta llàstima. I n'hi ha moltes més.
La gent diu que els llibres són cars i les institucions no donen suport a la cultura perquè afirmen que no tenen diners.
Jaume Cabré escriu a un dels seus magnífics llibres d'assaig que quan vegis un senyor que no té temps per llegir vol dir que la seva prioritat per la lectura es troba molt avall, troba temps per fer altres coses però no per llegir.Jo penso que amb els diners de les institucions passa el mateix, no és que no hi hagi diners, és que hi ha altres prioritats i la cultura no n'és una.
Malgrat la seva experiència s'exigeix més cada dia?
L'experiència no serveix per res en aquests ofici, si més no tal com jo ho sento. A mi em costa molt més escriure ara que quan tenia 20 anys, penso que té a veure amb l'autoexigència, però també amb les coses que ja has fet, a trobar una altra manera de dir les mateixes coses. No serveix de res que faci 37 anys que escriguis o que en faci 20 que publiquis. Cada novel·la és la primera novel·la. Davant la pantalla, sempre ets un aprenent.
Quan escriu crea una bombolla al seu voltant aïllant-se de tot?
Crec que ningú pot treballar en una campana de vidre, tot el que tinc al meu voltant m'afecta d'alguna manera, de vegades per bé i d'altres per mal. Les circumstàncies personals són vitals a l'hora de treballar, molt sovint em veig obligada a supeditar els meus horaris als horaris dels meus tres fills. Sóc menys lliure, tinc menys temps, és veritat, però alhora la maternitat també és un dels meus grans temes literaris. Vull dir que sense els meus fills jo no seria jo i les meves novel·les no serien les meves novel·les. Aquest és el pes de les circumstancies, de totes.
Va escriure ‘El millor lloc del món és aquí mateix' conjuntament amb Francesc Miralles, vostè ha dit que aquesta experiència va ser fantàstica, l'han repetida?
Ara tornem després de vuit anys, el llibre es publicarà l'any que ve i es dirà El futur és un viatge de tornada. El millor lloc del món és aquí mateix és un llibre estrany, el sento un projecte més personal que literari, potser perquè el Francesc és un dels meus millors amics i hi tinc una relació que va molt més enllà del món professional. Vaig escriure la meva part d'El millor lloc del món és aquí mateix jugant a posar-me en la pell del Francesc perquè ell domina molt aquest gènere i jo no ho havia fet mai. Escriure una novel·la no és una cosa que pugui fer amb qualsevol.