El preu d'aquesta capsa –una mica menys de 100 euros en versió CD i DVD i una mica més en format Blu-Ray– obliga a assumir decisions importants quant a economia domèstica, però és cert, també, que els seguidors de Bruce Springsteen, conscients que tard o d'hora arribaria una obra que s'aproximés amb detall i exhaustivitat a l'època de The River (1980), han tingut temps per fer guardiola. La capsa, amb 4 CD, 3 DVD i un llibre de tapa dura amb 148 pàgines de fotografies, és fruit de l'operació de rastreig dels arxius del Boss més anhelada pels seus fans. I tot i que algunes de les cançons inèdites que s'inclouen a The Ties That Bind: The River Collection ja havien vist la llum anteriorment amb Tracks (1998), la manera ordenada i multimèdia de presentar el material –tot un exemple en l'univers luxós dels boxsets– fa que l'artefacte, evidentment, sigui una joia.

Els dos primers CD són obvis: la versió de The River –l'únic àlbum doble d'estudi en els més de 40 anys de trajectòria de Springsteen– que ja coneixíem. Indubtablement, un dels seus treballs més lluïts i estimats, part tercera d'una trilogia que també inclou Born to Run (1975)i Darkness on the edge of town (1978) –els altres dos treballs de Springsteen sotmesos, en el passat, a profundes revisions– i amb vint cançons que reflecteixen un moment molt particular de la biografia del cantant. Springsteen havia fet 30 anys tretze mesos abans de la publicació de The River i l'assumpció de l'edat adulta –com revela i insisteix el mateix Springsteen en el documental que s'inclou en el cofre– determinarà la seva manera de compondre. La ràbia interior expulsada en els seus dos discos anteriors es transforma, a The River, en un retrat de gent real vivint en uns Estats Units en recessió, com es posa de relleu paradigmàticament en la famosa cançó que dóna nom al disc, cantada amb una veu que sembla impròpia d'algú de 30 anys: “La Mary i jo ens vam conèixer a l'institut quan ella tenia 17 anys [...]. El temps va passar i la Mary va quedar embarassada. I, per als meu dinou anys, em van regalar un contracte de treball i un vestit de nuvi [...]. Tinc una feina en la construcció en la companyia Johnston, però últimament diuen que la cosa pinta malament”, canta Springsteen en una cançó que, com altres balades de The River (per exemple Point Blank, èpica obertura del segon disc) van marcar un punt d'inflexió en la seva manera de compondre.

No tot a The River, però, són laments. Amb la voluntat de traslladar a l'estudi, com l'instaven a fer molts crítics, la visceralitat dels seus directes amb la E Street Band (que, a Barcelona, per cert, es van poder testimoniar per primer cop en la gira europea d'aquell disc), Springsteen va capturar moments de festa i de voler menjar-se el món: Sherry Darling (inspirada, segons confessa en el documental, en el seu admirat Gary US Bond), Out in the Street (un himne que el reconnecta per un instant amb la joventut davant la imminència de la vida adulta) i Crush on You (una cançó que, també en el film, Springsteen confessa que hauria d'haver deixat fora del disc a benefici de Roulette, un dels outtakes més incomprensibles de la seva carrera).

La diarrea compositiva del Springsteen d'aquells anys, però, és llegendària, com ho demostra el fet que, després d'haver presentat a la discogràfica una versió de The River de durada normal (inclosa en la capsa que ens ocupa i amb cançons reveladores com Cindy), va acabar entenent que, el que volia dir amb The River no podia ser dit amb 45 minuts.

The Ties That Bind: The River Collection es completa amb una altra alegria: un concert en DVD a l'Arizona State University Activity Center de Tempe celebrat l'endemà que Reagan fos triat president. “No sé, nois, què en penseu del què va passar ahir la nit, però a mi em sembla aterrador.” Nebraska (1982), un disc amb lletres fosques i marcat per la desesperança cap al futur (i qui sap si objecte, en el futur, d'una revisió tan acurada com la de The River, Darkness i Born to Run) de ben segur que ja estava germinant.