Mercaderia humana
L'antropòleg Gustau Nerín retrata l'activitat dels negrers espanyols a l'Àfrica i treu a la llum un passat incòmode en l'assaig ‘Traficants d'ànimes', publicat per Pòrtic
Era un negoci arriscat i n'hi havia molts que morien a la costa africana de malària, disenteria o en enfrontaments armats. El cas, però, és que el tràfic d'esclaus era molt lucratiu i mobilitzava la societat europea, l'americana... i també l'africana. Això ho recalca Gustau Nerín, que en l'assaig Traficants d'ànimes (Pòrtic) ha radiografiat el paper dels negrers espanyols a l'Àfrica. “El tràfic d'esclaus no es pot entendre sense la connivència de sectors importants africans”, diu Nerín, “perquè centenars de milers d'esclaus viatgessin a Amèrica calia un mecanisme estable en el qual participaven els mateixos africans”.
Els catalans – “punta de llança dels negocis naviliers i en el comerç internacional, amb una gran presència a Cuba”– també van ficar-hi cullerada. Com els espanyols (andalusos, bascos, asturians, santanderins, aragonesos), van involucrar-se sobretot quan el tràfic va ser il·legalitzat, pels volts del 1815, i quan dur éssers humans com si fossin animals a través de l'Atlàntic era més perillós que mai. Per això també la investigació sobre aquest passat vergonyant ha estat especialment complicada, ja que amb prou feines en queda traça documental. “Quan els enxampaven, els capitans cremaven els papers i, si calia, el vaixell sencer.” Bàsicament queda documentació a Anglaterra, un país que tenia una extensa xarxa d'espies i que controlava l'activitat naval d'arreu del món.
Les factories negreres espanyoles a les costes africanes (n'hi ha 63 de documentades) funcionaven com a petites ciutats amb magatzem, botigues i habitatges, sense oblidar els barracots on encabien el major nombre d'esclaus possible. Sovint tenien un port propi per accelerar l'embarcament al vaixells. “Tant venien com intercanviaven esclaus per mercaderies com ara teles, lingots de metall, pólvora...fins i tot productes de luxe.”
Morir de ‘banzo'
Nerín, que està especialitzat en l'estudi del colonialisme espanyol a l'Àfrica i que ha viscut durant molts anys a Guinea Equatorial, d'on és professor universitari, explica com molts d'aquests esclaus no arribaven a Amèrica, sinó que morien pel camí o bé simplement de pena, era l'anomenat banzo.
Va ser gràcies als anglesos que l'esclavatge va ser il·legalitzat, i van crear una patrulla naval per suprimir els negrers. “A Anglaterra tenien mitjans per produir sucre més avançats i no era per una qüestió de competència mercantil que van lluitar contra l'esclavatge, sinó que realment va haver-hi un moviment social de base molt fort, amb el suport dels obrers i de la població en general, fins i tot van fer boicot al sucre produït per esclaus.” L'antropòleg assenyala la “gran hipocresia” catalana d'aleshores, ja que els diaris de l'època reflecteixen més la preocupació perquè la sobirania nacional estava sent atacada pels anglesos i els negocis perillaven que per la llibertat dels esclaus. En l'estudi, que ha rebut el premi Carles Rahola d'assaig, Nerín revela que fins i tot la reina mare Maria Cristina hi hauria estat involucrada mitjançant testaferros. El cas és que els beneficis derivats de l'esclavatge van engruixir el capital financer espanyol i van afavorir la industrialització del país.
L'impacte que el tràfic d'esclaus va tenir al continent Africà és desigual. “Depèn de si eren zones de la costa o de l'interior, perquè solien capturar els esclaus a uns 15 quilòmetres de la costa i les poblacions que vivien a 50 quilòmetres no van patir tant.” A banda, sí que va propiciar una “militarització” de la població, ja que l'augment de la demanda exigia armes per a les captures.
Gustau Nerín, que és autor d'altres llibres relacionats amb el continent africà, com ara Guinea Equatorial, història en blanc i negre (1998), La guerra que vino de África (2004) i Un guàrdia civil a la selva (2006), estableix una relació reveladora entre el tràfic d'esclaus negres i el colonialisme, que comença a implantar-se cap els anys 1880. “El tràfic genera societats africanes molt determinades perquè, si bé abans de l'esclat del negoci dels esclaus eren societat mestisses i els estrangers que hi vivien s'integraven i acceptaven les normes africanes, després es crea una barrera racial entre els blancs i els negres que desembocarà en el colonialisme i el domini dels europeus.” I recorda que les elits africanes també se n'havien beneficiat: “No els estaven enganyant.” De fet, un cop il·legalitzat el tràfic atlàntic, l'esclavatge va continuar en moltes parts de l'Àfrica.
I com es veu el tema dels esclaus a l'Àfrica avui dia? Segons l'antropòleg i escriptor, sovint les societats africanes tenen tendència a utilitzar aquest passat per legitimar l'statu quo actual. “Consideren l'esclavatge com una cosa externa a ells i passen de puntetes per la implicació de la societat africana en el tràfic”.