De marginals a ‘chics'
La Fundació Tàpies explica en una mostra com l'art informalista va passar en poc temps de ser un art alternatiu i radical a ser absorbit pel mercat internacional
En plena postguerra, a principis dels anys 50, alguns artistes van optar per un art del gest, del procés i l'acció, en què la narració havia desaparegut del tot. Era la matèria pura, la pintura esquitxada, l'ús del propi cos com a eina per pintar, l'escenificació del propi fet de pintar fins al punt de portar-lo al carrer o fins i tot en un supermercat.
El crític d'art francès Michel Tapié, molt intel·ligentment, va saber trobar el punt de connexió d'aquests artistes revolucionaris i va lligar l'estètica resultant d'aquesta actitud amb l'art terapèutic produït per malalts mentals i infants. Havia nascut el concepte de l'art autre, l'art altre, que en un moment determinat impacta enormement un jove i fulgurant Antoni Tàpies, i que acabarà convertint-se en l'informalisme.
Aquest era el context que Tàpies va viure en el moment d'emergència internacional de la seva carrera i el que explica l'exposició Documents d'acció. Obres de les col·leccions Denney i Cordier (1947-1955), que avui s'inaugura a la Fundació Tàpies de Barcelona, amb obres que provenen del museu Les Abatttoirs de Tolosa. Amb obres d'artistes tan representatius del moment informal com Lucio Fontana, Jean Dubuffet, Karel Appel, Alberto Burri, Georges Mathieu, Roberto Matta o els membres del grup japonès Gutai, la mostra explica com de manera accelerada aquells artistes radicals van interessar a col·leccionistes d'art exigents. Ràpidament un ansiós mercat de l'art va absorbir de seguida aquelles obres salvatges i incomprensibles per a molta gent.
En molts apartaments de burgesos, les pintures informals van començar a conviure amb les antiguitats. Anthony Denney, fotògraf i editor de revistes de moda com Vogue, va fotografiar per a les publicacions on treballava el seu propi apartament, amb les pintures informals penjades a totes les habitacions. Moltes d'aquestes fotos i les pintures corresponents s'han inclòs en la mostra, com també d'altres de singulars com el gran format La batalla de Hastings (1956), pintada amb sentit de l'espectacle per Georges Mathieu en un carrer de Londres.
El grup Gutai va ser la versió japonesa del moviment però amb l'afegitó que els seus membres realitzaven escenificacions del fet de pintar en parcs, teatres i en els seus tallers i davant dels periodistes. Van ser, doncs, tots uns pioners del happening. A la mostra s'han inclòs algunes de les obres resultants d'aquestes accions, com una obra feta amb els peus de Kazuo Shiraga.
Tàpies, en el context
En aquest mogut context internacional, Tàpies va trobar el seu llenguatge propi, que el faria definitivament famós, i això és el que s'explica al primer pis de la Fundació en una altra exposició que complementa perfectament la mostra Documents d'acció. “Tàpies era un cas exòtic dins de l'art autre perquè representa la dialèctica entre la modernitat i un país que no és gens modern”, diu Carles Guerra, director de la Fundació i cocomissari de Documents d'acció amb la seva predecessora, Laurence Rassel.
La mostra, amb una quinzena d'obres, abraça la dècada del 1955 al 1965, “el moment en què Tàpies fa un canvi qualitatiu”, afirma Núria Homs, comissària de la mostra. En ella hi trobem obres poc vistes, procedents de col·leccions privades com la fantàstica Gris, propietat de Pere Portabella.
Documents d'acció/Antoni Tàpies. Col·lecció 1955-1965.