Barri d'Elipa, Madrid, 1974. Quatre joves amants del rock anglosaxó, que escolten discos dels Rolling Stones i Deep Purple d'estraperlo, munten el seu propi grup. Acaba de néixer Burning , un dels conjunts més cèlebres del rock espanyol.

Quatre dècades després, el darrer disc dels madrilenys és Vivo y salvaje, editat a finals de l'any passat. L'estan presentant en una gira arreu de l'Estat espanyol, i el 14 de maig actuaran a La Mirona (23 h, 20 i 25 euros).

El grup –format actualment per Johnny Cifuentes, Eduardo Pinilla, Carlos Guardado, Kacho Casal, Nico Álvarez i Miquel Slingluff– es troba, segons explicava Cifuentes recentment, en un dels seus millors moments de forma, amb un directe enèrgic i rebudes entusiastes a cada lloc on toquen.

Des del 1974, any en què van publicar el primer senzill, fins a l'actualitat, Burning suma més de quaranta anys de trajectòria. Una història dilatada que reuneix tots els ingredients d'un grup de rock paradigmàtic: cançons atemporals –la recordada ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?– i una bona colla de discos, llargues gires, festes i drogues, gust pel perill, moments durs –la mort, als anys noranta, de dos dels membres originals, Toño Martín i Pepe Risi– i una actitud incombustible que els ha mantingut tot aquest temps damunt dels escenaris.