Qui no vulgui pols...

Núria Feliu i Núria Graham es duen 50 anys. Francesc Burrull i el cantant i productor Eduard Gener, 51. Cap obstacle, no obstant això, per compartir un dels projectes recents més descabellats del pop a Catalunya: La pols i l'era. En forma de disc (publicat divendres per Bankrobber) i, també, d'espectacle sense més recorregut que una inauguració el 18 de maig a L'Auditori de Barcelona i una cloenda el 2 de juliol en el Canet Rock.

L'enginy –comandat per Guillamino i el guionista Oriol de Balanzó amb la participació d'una altra veterana, Lita Torelló, i els joves Joan Colomo, Eric Sueiro de The Saurs, El Petit de Cal Eril, Ernest Crusats de La Iaia, Martí Sales i el Gordo del Puru– és fruit “d'una correlació d'enganys” (Balanzó va convèncer Guillamino i, aquest, la resta) i un pas més en la ja prou coneguda croada del comunicador i arqueòleg musical Òscar Dalmau –aquí en funcions de groovefather– per recuperar el pop ie-ie de la Catalunya dels anys seixanta.

Guillamino i Balanzó escriuen un bon grapat de temes, els salpiquen amb samples de Guillermina Motta, Jacinta, Els Dracs i l'Eurogrup, fomenten enteses aparentment impossibles com les del mestre Burrull amb el raper El Gordo del Puru (inqüestionablement, la més aventurera) o de Crusats amb la jubiladíssima Torelló i n'obtenen, en paraules del periodista radiofònic Jordi Beltran, que va colant en el disc locucions a la manera d'American Graffiti, una interrelació generacional insòlita, a tots nivells, a Catalunya però habitual, per exemple, als pubs anglesos, on els vells solen compartir amb naturalitat pintes de cervesa amb els que podrien ser els seus néts.

“Us ho heu currat”, deia dimecres Burrull –arreglador de la majoria de les gravacions de fa més de mig segle que han inspirat La pols i l'era– en una presentació del disc a L'Auditori. “Tots aquests esforços per reivindicar aquella època ens fan bullir la sang”, hi afegia Núria Feliu, amb qui la gent de Bankrobber ja feia temps que els rondava pel cap fer-hi alguna cosa.

Res, però, “d'homenatges fúnebres”, com deia Balanzó. L'experiment consistia a presentar una generació a una altra que la desconeixia (“el que hi havia abans de Sisa i Pau Riba era, per a mi, un terreny desconegut”, confessava Crusats), treure tots i cadascun d'aquests artistes de les seves zones de confort i –per què no?– divertir-se una mica. “El veritable ganxo de tot plegat va ser el moble bar d'en Balanzó [on es va gravar el treball]”, deia Colomo. “Moltes begudes d'importació...”