Generós

El Pepe Rubianes, a mi, m'ha salvat la vida. Se'm va acudir fa tretze anys demanar-li una actuació per poder pagar uns deutes de les colònies d'un grup de Nou Barris, i em va dir: «Pare Manel, amb tu vaig a la fi del món.» En comptes d'un únic festival, em va convidar a anar-los repetint. Cada cop ampliàvem el nombre d'artistes i també aconseguíem teatres més grans. Jo el coneixia de les festes nocturnes amb el Flavià a Bikini i la Sala Zeleste. L'admirava com a actor. El recordo en els seus primers monòlegs a la Cúpula Venus i a la Villarroel. Sempre hem coincidit amb la visió de la humanitat, en el sentit de justícia. Potser no tant, és cert, en les formes.

Ell era ateu i jo, cristià. No entenc el descrèdit que donen altres cristians als ateus. Jo no tinc més veritat que un ateu. El Pepe tenia sentit de l'humor, que captava de la realitat. L'humor és el millor símptoma de sanitat mental. En Rubianes em va ajudar molt. També, a l'Àfrica; ell, allà, hi vivia feliç. Va ajudar també a Etiòpia a través de projectes amb el pare Josep Núñez i també amb Gil Losada. El Pepe era malparlat, però no va voler insultar mai.