Notes sonores de l'estiu a ciutat

“Som amics des de molt joves, de quan treballava a Ràdio Badalona i ell venia a comentar les revistes del cor. Berenàvem en directe la truita de patates que ens feia la seva mare”, recordava la televisiva Lídia Heredia dijous en l'estrena d'Iba en serio, el debut com a actor del també badaloní Jorge Javier Vázquez, que arriba a Barcelona després de rodar per moltes altres places. Amb el Tívoli ple de fans femenines de mitjana edat que en el moment de la copa el perseguien buscant la foto, el mediàtic presentador va representar en escena la seva vida aconseguint rialles, llàgrimes, aplaudiments i fins i tot que la gent cantés amb ell a ritme de Betty Missiego. Ja ha venut la meitat de les entrades de les dues setmanes que hi serà (el seguirà el ballet de Moscou).

“Estava molt emocionat de ser aquí i al principi li costava articular les paraules”, deia Lídia al costat d'Helena Garcia Melero, que s'ho va passar molt bé amb la seva mare, una fan de Badalona i de la Mari, la mare del presentador, de qui es va fer amiga quan va anar a veure l'obra que Vázquez produïa sobre Miguel de Molina. “Se m'ha fet curt”, deia d'un musical fet a mida, que narra amb molt sentit de l'humor i un punt d'amargor les vicissituds d'un noi de barri a qui li va més fer mitja que jugar a futbol. “Farà una gran labor social”, comentava Pilar Eyre al costat d'Albert Om (li va fer un Convidat), Samanta Villar, Oriol Nolis, Thais i Santi Villas, Amparo Moreno, La Maña... I tres Mòniques, la Pérez, la Randall i la Naranjo, que estava radiant.

La cantant té molt bona relació amb el presentador des que va participar com a entrevistat seu en el pilot d'un nou programa que encara està pendent de ser comprat. “Jorge Javier s'ha fet un regal amb aquesta obra”, deia Heredia quan el psicoanàlisi musical acabava, per cert, amb una cançó del gran Charles Aznavour. “M'ha sorprès gratament que sigui una de molt bonica però poc coneguda”, dia el promotor Joan Estrada.

El mestre francès no la va cantar aquest estiu al Palau de Pedralbes, en una nit en què no podia faltar la seva decadent i dolça Venecia sin ti. La va entonar en un perfecte castellà (après a còpia de repetir estrofes) davant d'un auditori entregat i molt emocionat. El d'Aznavour va ser un d'aquells concerts d'estiu en què la nostàlgia t'atrapa gairebé a traïció i et deixes portar. La major part de les seves lletres són com les que descriuen la freda i gris Venècia sense tu. Tremolaves en sentir-lo cantar a l'amor perdut, als projectes sense futur, a les amistats trencades, al temps que no tornarà, a la joventut perduda... Tremolaves fins i tot dies després quan els petits nens que celebraven el Dia de la Música de Lidl omplien el mateix espai en què un home de 92 anys ens havia commogut.

Aznavour sap que la insòlita circumstància de l'edat ara és part del seu encant. La seva fràgil figura desprèn una tendresa infantil que contrasta amb la seva veu adulta i trencada: “M'han dit que canto malament però ho continuo fent a l'edat que tinc perquè la meva veu lliga molt bé amb les cançons d'amor”, deia mentre el públic (a les primeres files, Lluís Bassat) empassava saliva i aplaudia. “No hi veig gaire bé i tinc problemes de memòria, però si m'equivoco miro el prompter”. Més saliva. Més aplaudiments.

Aznavour va de negre, balla amb petits passets i xerra bastant, en francès, però no tant com Toquinho, que en un dels últims concerts d'un festival (que dimarts va tancar portes) repassava els seus èxits mentre explicava al nombrós públic mil i una inacabables anècdotes en el seu castellà cantarí d'accent brasiler.De sobte, tots ens despertàvem. Maria Creuza entrava en escena i, junts, rememoraven els temes que van interpretar amb el recordat Vinicius de Moraes aquella nit d'estiu del 1970 a La Fusa, el petit local de Buenos Aires que marcaria la història de la bossa nova. I de nou, un altre moment de pell de gallina. Canten a l'amor, a la bellesa, a la solitud, a l'alegria (“la tristesa no té final, la felicitat, sí”) mentre Toquinho recorda Vinicius, “el poeta”, amb qui va tenir “un llarg matrimoni sense sexe, però amb gelosia”, i la fortuna de poder treballar 46 anys (aviat és dit) rememorant la màgica nit de La Fusa. Aquest estiu a La Fusa de Pedralbes.