cultura
Jon Cleary
Músic
“A Nova Orleans no els importa d'on véns, sinó com toques”
És un dels noms prominents –i més sol·licitats– de l'escena de Nova Orleans dels últims 30 anys, però Jon Cleary, pianista, va néixer al comtat anglès de Kent. Tretze anys després de visitar Barcelona com a director musical de la banda de Bonnie Raitt, torna aquest dissabte a la ciutat per oferir un recital al Marula (21:30 h) acompanyat de Cornell Williams al baix i AJ Hall a la bateria.
El seu últim disc, ‘Go Go Juice', va guanyar un Grammy, al febrer. Què hi podem trobar?
Quan fas, o tries, cançons per a un disc procures sobretot que encaixin les unes amb les altres. I, en aquesta ocasió, crec que totes les cançons que havia escrit tenien elements que delataven el seu lloc d'origen: Nova Orleans. Mai no vaig tenir la idea de fer un disc “de música de Nova Orleans”, però. Me'n vaig adonar després.
Allen Toussaint li va fer els arranjaments de vent. Va ser un dels seus últims treballs abans de morir, el novembre, a Madrid. Què més admirava d'ell?
La seva manera de fer quallar una banda. Nova Orleans està plena de bons músics, però són especialment desorganitzats. I Allen Toussaint era capaç de posar d'acord un grup de músics en una mateixa habitació.
Va néixer a Anglaterra, vostè. Quan va deixar, a Nova Orleans, de ser considerat el “paio anglès” per convertir-se en un músic més de la ciutat?
Mai no ho he deixat de ser el “paio anglès” perquè... sóc un paio anglès! [Riu] Sí que és veritat, però, que les coses van canviar quan vaig tenir la sort de tocar amb tots aquells vells músics que havien inventat el rhythm & blues de la ciutat: Earl King, Jesse Hill, Snooks Eaglin, Johnny Adams... Em vaig adonar que no els importava si jo havia nascut a Anglaterra o a Nova Orleans sinó si era capaç de fer-ho bé. A Nova Orleans no els importa d'on véns, sinó com toques.
Va néixer el 1962. No hauria d'haver estat un ‘punk rocker', vostè?
Vaig anar a veure The Clash i m'agradava tota aquella excitació... Però quan vaig anar a Nova Orleans vaig adonar-me que tots aquells músics no únicament tocaven amb el mateix grau d'intensitat que els punks sinó que, a més, sabien tocar! [Riu].
Va créixer en una casa plena de discos. Amb quins va començar a detectar la grandesa de Nova Orleans?
Amb discos que, aleshores, no sabia que eren de Nova Orleans. Lady Marmalade, de LaBelle, que va produir Toussaint; Sneakin' Sally Through the Alley de Robert Palmer, que tot i ser britànic tenia els Meters, un grup de Nova Orleans, d'acompanyament; i el Gumbo de Dr. John, que va fer que volgués ser pianista en comptes de guitarrista. Ell és, amb Allen Toussaint i James Booker, i també Chuck Leavell, el pianista que més m'ha influït.
Què ha de fer gent com vostè perquè la música de Nova Orleans continuï sent fresca i vigent?
Escriure noves cançons. És important tocar-ne de velles perquè sobrevisquin i la gent les conegui, però amb això no n'hi ha prou.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.