Els oblidats del Líban

Un milió de refugiats al Líban. Un refugiat per cada cinc habitants. El Líban
és on “la situació dels refugiats és més complexa i, alhora,
la que menys es coneix”, explica Francesc Mateu, director d'Oxfam Intermón a Catalunya.

La majoria dels que es refugien
al Líban “són ciutadans de Síria que viuen prop de la frontera; agricultors pobres de poblets petits que ja tenien el costum d'entrar-hi per treballar-hi com a jornalers i coneixen perfectament els passos fronterers”. Els que han creuat les muntanyes per trobar refugi al Líban es concentren a la vall de la Bekaa,
en una zona muntanyosa d'entre 900 i 1.000 metres d'altitud. “En aquesta vall hi ha set refugiats per cada habitant, és una pressió demogràfica impressionant.” Aquest milió de persones desplaçades de Síria al Líban no estan considerades oficialment refugiats, i Beirut “no demana a l'Acnur [l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats] que se'n faci càrrec”. Fins al novembre de l'any passat “van tolerar que l'Acnur hi fos present i anés registrant tots els que hi arribaven
i donant-los al mateix temps tots
els suports necessaris”. A partir de novembre, però, “s'ha prohibit continuar registrant gent i facilitar-los d'aquesta manera les ajudes que aquesta condició comporta”. Les famílies desplaçades es troben que, sense el reconeixement oficial, “han de pagar un lloguer pel tros de terreny on han fet cap”. Com que
es tracta de poblacions molt pobres, sense diners, no tenen mitjans per pagar i els propietaris dels terrenys els exploten en feines agrícoles, sense cap sou. D'aquesta manera “el treball de tot un any és el preu per ocupar l'emplaçament minúscul on han plantat una tenda”.

La vall de la Bekaa està controlada per les milícies xiïtes d'Hezbol·là. “Cada dos quilòmetres et trobes un control de milicians”, explica Mateu. A partir de les cinc de la tarda, els cooperants i voluntaris d'Oxfam Intermón i altres ONG presents es fan discrets i deixen de circular. “Desapareixem, per no tenir problemes amb Hezbol·là.” Mateu denuncia “un fenomen esgarrifós”: els abusos i violacions de les dones per part de milicians. “Com que els refugiats no tenen papers, si els enxampen en un control els detenen.” Per evitar aquestes detencions,
són les dones que, en cas de necessitat, es desplacen “conscients que, a canvi de favors sexuals, no les detindran; una situació molt greu, brutal”. Oxfam Intermón “s'implica per intentar posar fi a aquests abusos, una mostra evident de la vulnerabilitat d'aquesta gent”, que, sense papers, no tenen ni drets ni existència legal.

Oxfam Intermón és present també al camp palestí de Xatila, al sud de Beirut, on van a parar “palestins doblement refugiats”.

Aquests palestins que s'havien instal·lat a Síria en un primer exili han hagut de tornar a fugir de la guerra i l'exterminació. Es troben, ara, en una situació desesperada, ja que, un cop instal·lats a Xatila, “les autoritats libaneses no els deixen ni sortir-ne ni treballar”. És un confinament que els fa presoners. Els palestins de la crisi del 48, habitants històrics del camp, i les seves famílies, sí que poden sortir a treballar “en les categories de feina més baixes que hi ha al Líban”. Els que han arribat ara de Síria, ni això. “No sabem de què viuen, són gent extremament pobra.” Amb aquesta superpoblació afegida, “s'estan aixecant pisos sobre cases que tenien una planta. Hi ha edificis de set pisos sense fonaments”, fet que podria provocar esfondraments en un camp atapeït, amb una població que creix de manera exponencial.

Al Líban, Intermón Oxfam hi té programes específics, tot i la no-existència legal dels refugiats. “La nostra especialitat és l'aigua i el sanejament. Proveir aigua als camps, instal·lació de latrines, desguassos... Tot el cicle de l'aigua. Quan les Nacions Unides munta un camp de refugiats arreu del món, compta amb Oxfam Intermón per al tema de l'aigua.” Francesc Mateu, en una visita durant el mes d'abril a les instal·lacions libaneses, va remarcar: “Ningú es planteja venir a Europa, ni hi pensen. Només ens demanen que fem el que sigui perquè puguin tornar al seu país, a casa seva, que es resolgui la situació. Això em sembla d'una intel·ligència brutal per part d'una gent molt pobra, amb poca educació.” És una gran diferència amb els que han pogut pagar el preu exorbitant de la travessia per mar cap a Grècia. “Ni s'ho plantegen, perquè econòmicament no tenen cap opció; en aquestes famílies, fugir més lluny és implantejable.”

Mateu afirma: “Em rebenta que aquestes situacions no les conegui pràcticament ningú. Fins que els refugiats no han arribat a les nostres platges, les d'Europa, no ens hem preocupat d'altres realitats diferents de la nostra, perquè no ens interessen. Només la proximitat ens fa reaccionar, i això m'indigna molt. Ens sentim més propers dels que han mort a Niça, encara que no en coneguem cap, que dels que s'han ofegat a la Mediterrània o han mort en un atemptat a Bagdad. Això no
té lògica, és una falta de maduresa. Cal que ens adonem que la proximitat no està per sobre de la humanitat”, conclou el director a Catalunya d'Intermón Oxfam.