Societat

la crònica

El cel del Cercle Catòlic

L'entitat de Mataró celebra 125 anys amb un monòleg de Joan Pera i una festa social

El Cercle Catòlic de Mataró va complir diumenge, dia de Tots Sants, cent vint-i-cinc anys, i l'efemèride es va celebrar amb una vetllada teatral i cívica a la Sala Cabañes, la seva seu social. Parlar del Cercle Catòlic de Mataró és fer-ho de l'entitat cultural que més gent aplega de la ciutat. Passen els anys i, en comptes de minvar, la massa humana que s'hi belluga augmenta i augmenta. Té tanta gent que quan l'elenc teatral munta una obra sempre hi surten més figurants del compte perquè el director no es veu amb cor de dir no als aspirants de totes les edats que volen tenir-hi un paper.

L'obra teatral més celebrada de la Sala Cabañes és els Pastorets, que fa prop de cent anys que es representa. Els Pastorets de la Sala Cabañes de Mataró no han patit mai cap crisi. Ja pot sortir el cine sonor, el cine en color, el cine en tres dimensions o les consoles de matar marcians; ja pot la societat fer-se laica per voluntat o per decret: el drama religiós que presenta el naixement de Jesús i la lluita entre les forces del bé i del mal segueix com el primer dia, representant-se entre decorats de paper.

A Mataró han desaparegut en cent anys les entitats que vostès vulguin comptar. El Cercle Catòlic, que a més a més disposa de sales de lectura, de jocs, de reunions, de puntes de coixí i una pista de bàsquet atropellada però mítica té una salut que fa enveja. Només la colla castellera Capgrossos sembla, per ara, que sigui capaç de sumar anys i anar cobrint els relleus generacionals.

A Mataró, ciutat on res perdura, el Cercle Catòlic, els Pastorets i els Capgrossos són fenòmens que mereixerien un estudi. De fet, el Premi Iluro d'aquest any, instituït per Caixa Laietana, i fallat divendres passat en una cerimònia encapçalada pel president José Montilla, va guardonar una obra que d'alguna manera parla del Cercle Catòlic, segons vam entendre de les paraules del seu autor. Per cert, i ja que parlem del Premi Iluro: un altre any, com era costum fins ara, l'organització hauria de procurar que el membre del jurat que fa el comentari dels treballs presentats sigui algú que se'ls hagi llegit. Va fer l'efecte –un mal efecte que no es pot fer extensiu als seus companys de qualificació– que el senyor Pladevall només havia fullejat les obres presentades i que la guanyadora no s'enduia el premi per mèrits propis sinó, tal com va repetir dues vegades, perquè tenia vuit-centes pàgines i pesava molt. Es decideix a pes, el Premi Iluro?

Érem a la Sala Cabañes, diumenge. La representació teatral va anar a càrrec de Joan Pera, tot sol dalt de l'escenari. Joan Pera –que bo que és Joan Pera, quin domini de l'escenari– es va formar a la Sala Cabañes i al Cercle Catòlic de Mataró com altres actors d'anomenada. Ara penso en Boris Ruiz i en Jordi Bosch. Pera va explicar quatre acudits i va fer alguns jocs de paraules amb intenció que van ser molt celebrats per la concurrència però que si els hagués dit fa cinquanta, seixanta i no diguem cent vint-i-cinc anys en aquell escenari hauria estat expulsat del teatre o hauria estat severament amonestat per mossèn Plandolit, el consiliari més famós del Cercle.

Al final hi va haver uns discursets. Un, a càrrec d'Imma Llorens, que va llegir un escrit del seu pare, un dels històrics de la casa; un altre de l'alcalde, Joan Antoni Baron, i un altre de l'actual president de la casa que ens acollia, Antoni Blanch. Tots es van remuntar a cent vint-i-cinc anys enrere per dir que el Cercle havia estat fundat amb la intenció de formar la joventut en els valors de la convivència, la solidaritat, aquestes coses que es diuen ara. Home: el Cercle Catòlic es va fundar en aquell moment i no en un altre per formar els joves obrers i redimir els adults que es gastaven els diners a la taverna segons els principis més estrictes del catolicisme inspirat llavors per la Rerum Novarum (una encíclica papal). Sí, algú va esmentar-ho, però mig de passada. El laïcisme actual té tanta força i prestigi que manifestar professió de fe religiosa es veu que incomoda fins i tot el Cercle Catòlic, i els seus responsables acaben parlant de l'entitat com si fos una ONG d'ara mateix. Pobre mossèn Plandolit, si ho veia. Al final de tot del seu discurs, Antoni Blanch va tenir un record pels presidents que l'han precedit i els que ja han mort. D'aquests va dir allò que es diu ara dels difunts als funerals: «Sigueu on sigueu, us recordem.» Què vol dir «sigueu on sigueu»? Que no són al cel?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.