No sé si atribuir-ho a la casualitat –encara que a la televisió no existeix, s'anomena contraprogramació–, però TVE va estrenar dijous la sèrie Los Tudor, tres anys després d'haver-la adquirit, i l'endemà, o sigui, ahir a la nit, la pel·lícula de la nit de TV3 era Les germanes Bolena. La coincidència de tant Tudor a la graella permetia un curiós exercici: comprovar les diferents llicències que els guionistes es permeten a l'hora de recrear, fer ficció de la Història. Sèrie i pel·lícula mostren de forma diferent com coneix Enric VIII la família Bolena. Quina ens creiem? No importa. Estèticament, Les germanes Bolena destaca per una sensibilitat femenina, pel detallisme i per la fotografia: un festival de paisatges anglesos, aquell verd molsut abassegador, que atreu tota la pantalla. Però Los Tudor és una altra cosa: la personalitat d'Enric VIII i concretament de l'actor que l'interpreta, Jonathan Rhys Meyers, és l'autèntic festí d'una sèrie que no escatima en vestuari, il·luminació i ambientació històrica –per això compten amb un pressupost de coproducció nord-americana–. Més enllà de les intrigues de la cort i de la vida amorosa del rei, un clàssic dels biopics d'època, Los Tudor, que té un tempo lent, és diferent per com presenta la vida del jove rei Enric VIII: com si fos una capritxosa estrella del rock. Enric VIII, amb molt d'ego i hedonista, té dues obsessions: tenir un fill mascle i ser etern a la Història. I la sèrie, més enllà de les escenes de llit, incideix en aspectes prou reflexius: l'ambició (el cardenal Wosley) i la integritat (Thomas Moro) assessorant el poder, el rei.