Els cadells de la guerra freda

No són només espies. Són família. Hi ha dues escenes en l'episodi final de la quarta temporada de The Americans que defineixen la sèrie: les xarxes emocionals i els dilemes morals. L'episodi comença amb la relació, difícil, entre mare i filla, que en aquesta temporada ha guanyat protagonisme, amb escenes amb molts silencis i mirades, que atorguen encara més complexitat i, per tant, fan una composició molt interessant: Paige, la filla adolescent dels Jennings –espies del KGB de nit i nord-americans modèlics en l'era Reagan de dia–, diu a Elizabeth que hauria d'aprendre a defensar-se “si la feina dels seus pares és tan perillosa”. La gèlida espia i mare distant s'ajeu al llit amb la filla, li acaricia el cabell i sentencia: “Et puc ensenyar alguns trucs.” D'aquesta relació, hi ha un altre moment simptomàtic: mare i filla miren una comèdia a la televisió i Paige veient la seriositat d'Elizabeth li etziba: “És emocional, no és racional.” Però, l'última escena que tanca la quarta temporada, la protagonitzen pare i filla: Phillip s'enfada amb Paige no tant perquè s'hagi petonejat al sofà amb el fill del veí, el qual és agent de l'FBI, sinó perquè s'adona que la filla, des que coneix la feina real dels pares, està en un procés de conversió. L'interès amorós amaga una careta.

The Americans transmet l'estrès conspiranoic de l'època i enllaça amb la tradició de sèries d'espies que ploren després d'un bany de sang o descobreixen que són fills de la guerra freda, com l'última etapa d'Alias (2001-2006). The Americans se'n va en un punt àlgid: Presenta nous personatges –el fill gran de Phillip, Misha–; manté la incògnita del present de Martha, per fer-nos venir ganes del seu futur, i amb els Jennings, a punt de ser descoberts, en les confessions al llit d'un moribund.