Schiller, als cims

En la seva tenaç i brillant tasca de donar a conèixer la Il·lustració i el romanticisme alemanys en la seva màxima esplendor, Jordi Llovet acaba de presentar la traducció Cartes sobre l’educació estètica de l’home, de Friedrich Schiller, un dels cims de la literatura alemanya i d’un pensador que ha estat bàsic per a l’anomenada “literatura d’idees”. Publicada originàriament el 1795, aquesta correspondència sintetitza i condensa un pensament no exclusivament des dels aspectes formals, sinó que s’endinsa en qüestions morals fonamentals per bastir una de les grans catedrals de la cultura alemanya.

En l’esclaridor pròleg de l’edició d’Adesiara, Llovet recorda que aquest llibre és l’aplec d’un seguit de cartes que Schiller havia lliurat al seu amic i patró Frederic Cristià II, duc de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Augustenburg, entre el setembre del 1794 i el juny del 1795. El mateix Schiller reconeixia: “La forma epistolar donarà a les meves idees sobre l’estètica més vida i una més gran individualitat, i pensar que us estic parlant i que soc jutjat per vós em farà tenir un interès més gran en la matèria triada.” No anava errat, perquè el conjunt esdevé un tractat de dialèctica filosòfica que va més enllà de conceptes teòrics i incideix en els mals de la societat, com havien fet abans els clàssics grecs i romans memorables. Tal com havia fet en els seus drames teatrals i poemes èpics, Schiller aboca les seves reflexions sobre la història amb l’únic objectiu d’interpretar el present.

Llovet fa puntualitzacions interessants sobre el gènere epistolar en què el poeta les va redactar, en plena maduresa i poc més de deu anys abans de la seva mort: “Com és sabut, la forma epistolar no era cap novetat en la bibliografia literària i filosòfica de l’època: només cal esmentar la novel·la d’idees que Rousseau havia publicat el 1761, Julie ou la nouvelle Héloïse, en la qual tenen un lloc important les idees sobre el caràcter pedagògic de la natura, també presents en les nostres Cartes, com hi és present el to pedagògic i humanístic general de la filosofia rousseauniana. D’altra banda, molt poc després de l’aparició de les Cartes de Schiller, Hölderlin, protegit seu, va publicar el 1797 i el 1799 les dues parts d’Hiperió o l’eremita a Grècia, escrit a partir del 1792, en el qual hi torna a haver un clar ressò de la filosofia de Rousseau, que va ser, juntament amb Goethe, l’autor que més havia d’influir en els homes de l’Sturm und Drang i del primer romanticisme alemany.” Es tracta, doncs, d’un pont entre la Il·lustració i el romanticisme, que van convertir la cultura alemanya en un dels cims de la universal.

Les cartes, però, no van tenir una acollida com cal entre molts dels seus contemporanis, que les van qualificar de formalistes i pretensioses. Les crítiques més dures no podien assolir la panoràmica que tenim ara, quan, segons Llovet, “ens adonem que les Cartes de Schiller no van ser ben acollides ni pels representants del pensament il·lustrat i racionalista de l’Alemanya acadèmica del XVIII, ni pels neòfits de l’escola romàntica, alguns dels quals, bé cal ara reconèixer-ho amb la perspectiva i l’equanimitat que permet el pas del temps, deuen força coses a les idees de Schiller sobre l’art, la bellesa i el seu lloc en una societat civil progressiva.”

L’objectiu no era sinó anar més enllà de la filosofia de Kant i plantejar-se qüestions nuclears: “¿Quina relació hi ha entre l’art i la moralitat?, ¿quin paper tenen l’art i l’estètica en el desenvolupament de la humanitat?, i, per fi, ¿quina és l’aplicació que l’estètica pot arribar a tenir en la vida pràctica i en la marxa política dels estats?” Són preguntes que continuen en suspens mentre els homínids es continuen barallant per disputes banals.