Cultura

On és el portapau de Sixena?

El 1991 es va esfumar misteriosament de les reserves del MNAC l'obra més valuosa del llegat del monestir

La sospita que el lladre estava vinculat al museu ha fet circular teories de tota mena
El delicte ja ha prescrit, però els cossos policials, Interpol inclosa, continuen buscant l'objecte
Durant anys es va creure que la peça, de 10 cm, s'havia amagat en algun racó del Palau Nacional

Maig del 1991. El responsable de les reserves del Museu d'Art de Catalunya entra trasbalsat al despatx del director, Joan Sureda. Mentre feia un registre rutinari dels fons del museu, ha trobat a faltar una peça: el portapau de Sixena, una joia gòtica d'or, esmalt i pedres precioses. Sureda denuncia el robatori a la Policía Nacional i comença la investigació. Hi ha molts elements insòlits que enterboleixen el succés, i un dels principals és que l'armari on es custodiava l'obra (molt senzill; cap caixa forta blindada com es va dir) no va ser forçat. L'informe policial extreu poques conclusions, però n'hi ha una de demolidora: el lladre coneixia perfectament les instal·lacions del museu. I els seus punts febles: en aquell moment no hi havia cap de seguretat.

Es va preparar des de dins, el robatori? Aquest ha estat l'enigma que ha perseguit el museu des de llavors. Superat el quart de segle, els fets –els més foscos de la llarga trajectòria de l'equipament– continuen sense aclarir-se. La policia, que va interrogar tot el personal, no va trobar cap sospitós, cap pista consistent, i el cas, enverinat en extrem, es va arxivar. Però mai s'ha enterrat del tot (fonamentalment perquè de l'obra no se n'ha sabut mai res més), i encara menys ara, en ple enfrontament entre Aragó i Catalunya per la propietat dels béns originaris del monestir de Sixena.

Tot va ser molt estrany, coincideixen a dir les fonts consultades per fer aquest reportatge. Els treballadors del museu no van ser informats del robatori (tècnicament seria més aviat un furt, ja que no hi va haver violència) fins al cap d'algunes setmanes, i quan els ho van dir “va ser sotto voce, no s'abordava clarament”. La prova més evident que l'incident importunava és que no va transcendir públicament fins al cap d'un any, quan el van recollir els diaris, massa tímidament, tot sigui dit.

El silenci imposat era espès. Durant temps van circular, sense airejar-se, hipòtesis de tota mena. Per entendre-les, cal submergir-se en l'època. Una època molt conflictiva en el museu. L'edifici del Palau Nacional, tancat al públic, estava en reformes. Interminables reformes. Era el moment en què s'estava gestant el nou Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) de titularitat de la Generalitat, i aquest procés de transformació comportava canvis importants en el funcionament del centre i en la situació laboral dels treballadors que eren funcionaris de l'Ajuntament. Hi havia un gran descontentament en el personal, “molta tensió i inclús histèria”. A més, encara cuejava la traumàtica sortida de l'històric director del museu, Joan Ainaud. Es podria resumir amb una espècie de guerra de bàndols. En definitiva, una mala maror terrible.

Tenint en compte aquests factors ambientals, una de les teories que més van córrer va ser la de la conspiració, segons la qual s'hauria planificat el saqueig del portapau per deixar en evidència el caos que imperava en el museu i, de retruc, per fer caure el seu màxim responsable, Joan Sureda. Després de cinc anys capitanejant-lo, Sureda va ser destituït un mes després de la sostracció de l'objecte, però avui ningú confirma que fos el desencadenant, més aviat es desmenteix; “estava a la corda fluixa per altres motius”, asseguren diverses fonts.

Ell mateix ho nega taxativament. “Sé que es va dir, però a mi no m'entra al cap que algú ho fes per fastiguejar-me. No vaig associar la meva marxa a aquest succés, tot i que no et negaré que em va deixar en una situació incòmode”, explica Sureda. Un quart de segle després, continua sense entendre “res” del que va poder passar. “L'accés a les reserves estava restringit, i les claus que obrien l'armari les tenia una sola persona... però qui et diu que no se n'haguessin fet còpies? Jo no tinc clar que el lladre fos algú de dins. El museu estava en obres i entrava i sortia molta gent.”

A Sureda el que més el va intrigar va ser per què s'havien endut precisament aquesta obra. “M'ho he preguntat moltes vegades i per mi és el gran misteri: no era, ni de bon tros, una de les més valuoses del museu.” Dins de l'armari on estava desada hi havia altres objectes de més eminència artística.

És clar que el portapau de Sixena té unes dimensions que el fan especialment atractiu per a un lladre: fa poc més de 10 centímetres. És a dir, cap en una butxaca. Rapinyar-lo era molt fàcil.

I també era fàcil d'amagar. Una de les versions de la teoria de la venjança anava per aquí: va ser un simulacre de robatori per crear enrenou. Haurien canviat la peça de lloc i, per tant, no se l'haurien pas endut mai fora del museu. “Quan vaig arribar estava convençut que sortiria d'un moment a l'altre, com per art de màgia”, assegura Xavier Barral, el director que va agafar el relleu de Sureda. Barral és dels que pensaven que el succés no tenia pinta de robatori convencional. “Semblava més una trapelleria, perquè, per fer negoci, se m'acudeixen obres de molta més volada”.

En la curta època de Barral el portapau no va sortir i el seu successor, Eduard Carbonell, va aterrar al MNAC el 1994 amb la mateixa obsessió: buscar-lo a dins de l'edifici. “Vaig fer un buidatge radical. Es va mirar i es va remirar tot. I res de res. Descarto al cent per cent que l'obra estigui en algun racó. Impossible. És fora del museu i et diria que amb molta probabilitat fora del país”, remarca Carbonell, que acabaria inaugurant el museu una dècada després.

Són molts els que, amb el pas dels anys, s'han anat convencent que el portapau va ser manllevat per satisfer el plaer d'un col·leccionista. Ni revenges ni res. L'objecte va anar a parar a algú que, qui ho sap, avui en continua gaudint en privat. El que sí que es descarta de manera força unànime és que la peça pul·lulés pel mercat. “No és anònima, i això el lladre ho sabia. Si mai algú la col·loca en el circuit legal serà perquè en desconeix la procedència”, avisen els entesos.

“Jo sé qui va robar el portapau de Sixena.” No són ni una ni dues, les persones que durant el procés d'elaboració d'aquest article fan una confessió tan sorprenent. Però només n'hi ha una que dona la cara. És l'advocat de l'Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Español. “Sabem qui és, i més gent ho sap: va ser una persona propera al museu que tenia accés a la clau de l'armari; però el que no sabem és on es troba l'obra”, assenyala. Español és del parer que la policia no va investigar prou l'afer: “I era ben senzill de resoldre.”

El portapau de Sixena adquireix avui una significació especial en el marc del litigi entre les dues comunitats veïnes. Un litigi relativament recent, però que fa 25 anys ja es començava a flairar. La segregació de la diòcesi de Lleida, a la qual pertanyia el monestir dels Monegres, estava en l'horitzó (es va fer efectiva el 1995), i excepte els ingenus tothom es veia a venir la tempesta de les reclamacions d'obres. La petita joia d'or esmaltat amb pedreria no era un objecte qualsevol, sinó el més preuat de tot el conjunt que havia comprat la Generalitat a les monges del cenobi. Va poder interferir d'alguna manera en el robatori l'alta consideració de la peça dins del llegat de Sixena? Fins i tot aquesta teoria més de pel·lícula té els seus defensors.

Però, estigui on estigui, si mai apareix només farà un camí de tornada: el del MNAC. No forma part de la famosa llista de 97 obres que la justícia (per ser precisos, un jutjat de primera instància d'Osca) ha ordenat retornar al monestir aragonès. Tot i que l'Ajuntament de Vilanova de Sixena va intentar incorporar-la en el plet, la jutgessa ho va rebutjar. Per tant, Aragó hauria d'engegar una altra demanda per poder-la recuperar, cosa que l'advocat Español ja avisa que algun dia faran.

De moment, el propietari de l'obra més desitjada de Sixena (pintures murals de la sala capitular a part) és el museu català. S'ha baixat la guàrdia per localitzar-la? No, i això que els anys pesen. Fa cinc anys, el MNAC va picar a la porta de la Interpol perquè la incorporés als arxius internacionals de recerca d'obres d'art. Els Mossos d'Esquadra tampoc se n'han desentès. El 2010, un informe de fiscalització de la Sindicatura de Comptes dedicat al museu de capçalera de l'art català, en el qual es mencionava el portapau perdut, va tornar a revitalitzar el cas.

No hi ha hagut novetats, però el cos policial català no es rendeix. “Properament farem una campanya de difusió en sales de subhastes, galeries i antiquaris”, han avançat fonts dels Mossos. El repte és que tothom es mantingui en alerta per poder detectar qualsevol moviment. L'inconvenient és que els delictes per robatori de patrimoni artístic prescriuen aviat, als cinc anys. “Però també té la seva part positiva, per dir-ho d'alguna manera: a vegades el lladre, quan sap que ja no serà perseguit per la justícia, decideix entregar l'obra en secret de confessió, a un advocat o a un sacerdot”, revelen els experts. Ara bé, hi ha un delicte que, si es pogués demostrar, no estaria prescrit: el del blanqueig de capital, sempre que el furtador hagués retingut el portapau un temps en espera de trobar el moment per treure'n el màxim benefici.

La impressió general és que, tard o d'hora, el portapau de Sixena apareixerà.

Un regal del comte d'Urgell al monestir de Sixena

El portapau de Sixena va ser propietat del comte Pere II d'Urgell, que el va regalar a la seva filla monja Isabel quan va ingressar al monestir dels Monegres. Es pensa que va ser creat pels volts del 1400 en un taller de París. De portapaus (objectes que els fidels besaven en les misses) d'aquesta riquesa artística n'hi ha menys de mitja dotzena arreu del món.

“És una de les millors peces d'orfebreria de la península Ibèrica”, exclama Joan-Francesc Ainaud, que la va estudiar minuciosament pocs anys abans que fos robada. Ainaud explica que, per examinar el portapau, el van portar a una sala al costat de direcció i en tot moment va tenir un vigilant que el custodiava. “Hi havia un protocol i amb mi, que sóc conegut de la casa, no se'l van estalviar, cosa que em va semblar perfectament lògica.” El seu estudi va sortir publicat al Butlletí del MNAC el 1994.

Les monges de Sixena van dipositar l'obra al MNAC el 1972 i, quatre anys després, van tancar l'operació de la seva venda per 800.000 pessetes. Quan el portapau va ser sostret, el 1991, en l'informe policial estava valorat en 15 milions de pessetes. Avui la xifra encara estaria més disparada en “milions” d'euros.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘De Vent i ales’, el títol del nou i últim disc de Txarango

barcelona

Woody Allen sense filtres

Barcelona

Museus sense por

barcelona

L’autora constant

Barcelona

Primer festival de música familiar en ‘streaming’

LA MÚSICA

La veu immortal de Minnie Riperton

Les Cases de la Música fan cursos en línia gratuïts

Peralada oferirà concerts en línia amb públic limitat

Scorsese, mestre del cinema