Una superheroïna humanista

L’Univers DC, aliat amb la Warner, no només situa una superheroïna en el centre d’un relat, sinó que concedeix la direcció de Wonder Woman a una dona, Patty Jenkins, que, a banda dels seus treballs televisius, fa la seva segona pel·lícula catorze anys després de Monster, en què va recrear-se en la sordidesa basant-se en la turmentada vida d’Aileen Wuornous, prostituta executada a l’estat de Florida per haver assassinat homes maltractadors. El cas és que Jenkins ha dirigit Wonder Woman en un moment en què dins del feminisme es fa atenció als personatges femenins forts emergits dins de la cultura popular. Un senyal d’una revolució que ha arribat al terreny del còmic (amb els seus derivats fílmics) tan habitat per les èpiques masculines? Una nova forma d’exhibir cossos femenins i de trivialitzar el discurs feminista? Centrem-nos en Wonder Woman. Comença en una illa mítica, on hi ha una única nena, amb el significatiu nom de Diana i ignorant de la seva condició divina, enmig d’una comunitat d’amazones que van derrotar Ares, el déu de la guerra, però del qual temen el seu retorn. La mare (la reina Hipòlita, Connie Nielsen), no vol preparar-la per a la guerra com si fos una manera d’evitar-li el destí guerrer, però la tia (Antiop –Robin Wright, gran presència) creu necessari el seu ensinistrament, que fa efectiu. Diana creix i és encarnada per la israeliana Gal Gadot, que va entrenar-se abans com a dona meravellosa a Batman v. Superman. Un dia, després d’una lluita en què descobreix els seus poders, Diana veu com un avió cau a prop de la costa de l’illa i salva el seu ocupant. L’home (espia nord-americà infiltrat en l’exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial) arriba a l’illa, de la qual marxarà amb Diana, que, innocent i idealista, sent que la seva missió és alliberar la humanitat de la guerra o del déu Ares, que creurà encarnat en el general alemany Erich Lundendorff, convertit en un criminal despietat aliat amb una científica sinistra amb la cara esguerrada (pobra Elena Anaya).

El mite, doncs, irromp en el temps històric amb totes les llicències que es permet l’univers dels superherois. D’acord. Però quina transgressió, feminista o no, es fa del gènere quan s’esdevenen totes les escenes d’acció previsibles, amb la seva pirotècnia, s’hi posa la dosi d’ironia adherida a tals productes, es procedeix a l’escena d’amor convinguda, es forma una graciosa banda multiracial de combatents, etètera? Sí, no és un superheroi, sinó una superheroïna, que, inspirada en una mítica originada a l’antiga Grècia, transporta un missatge humanista cristià. Això és tot? Una altra cosa: calen tantes sentències sobre el bé i el mal, l’amor i la guerra, la perfídia dels humans? És tan discursiva i tan llarga...