Joves i amb empenta

Una proesa. Això és el que es va produir diumenge al Centre Cultural Terrassa. Proesa perquè, en la situació crítica que travessa el país i que també afecta la vida cultural, es va poder presentar el nou Ballet de Catalunya, que té com a motor la il·lusió i l’esforç dels seus ideòlegs, el talent dels seus artistes i l’escalfor del públic, que fa temps que té ganes d’aplaudir una companyia pròpia de dansa. I d’aplaudiments en van ressonar a tothora en la sala plena a vessar del Centre Cultural Terrassa per animar els joves ballarins que integren el Ballet i que ahir trencaven el glaç en la seva Opening Gala.

L’espectacle va començar –diguem-ho clar– amb un cert desgavell a Ensemble, una coreografia d’Elias Garcia, director artístic del Ballet. Els nervis van jugar alguna que altra mala passada, i la precipitació va marcar el to d’aquesta obra interpretada pels solistes i el Cos de Ball. De mica en mica, però, l’espectacle va anar in crescendo, en una evolució cap a una segona part reeixida, una Paquita Suite en què els ballarins, ara més assossegats, van poder mostrar tot el seu art. Es notava que aquesta obra, molt vistosa i acolorida, era la que tenien més treballada. Va sorprendre la presència de dues ballarines menudes, Alexandra Urcia i la japonesa Yukari Mizu (que tot just acaba de fer 18 anys), amb una gran energia i presència a l’escenari. Ballarines de raça, queden molt ben integrades en el conjunt del cos de ball, la qual cosa no es pot dir que sigui gaire habitual en les companyies, on sol imperar la uniformitat. La solista, la portuguesa Rebecca Storani, un dels grans fitxatges del CB, és una ballarina amb nervi i una tècnica impecable, i va encarnar una Paquita amb mestratge i seguretat.

Altres moments àlgids del vespre van ser el duo Plenitudo, de Rafael Bianco, una peça breu de tall contemporani, amb l’expressiu Lorenzo Misuri i l’elegant Julia Roca, i el trio d’Olalisques del Corsari, amb Madoka Sasaki, Rebecca Storani i Valeria Kuts.

En el seu esperat debut, la companyia amb seu a Terrassa ha deixat clar que són una formació jove, però amb empenta. Com malauradament passa sempre al nostre país, el Ballet ha engegat en unes condicions que no són les desitjables per qüestions pressupostàries, però, tot i així, en poc més d’un mes han muntat un espectacle prou digne. L’únic que va fallar de manera contundent va ser el so, que era desigual d’una peça a l’altra. Esperem que això s’hagi resolt en la pròxima actuació de la companyia, que serà al gener, el dia 13, amb tot un desafiament: el ballet El Trencanous.