Sempre antipoeta

Amb el volum de la poesia selecta que Lumen acaba de publicar en la seva col·lecció marró ens arriba la notícia de la mort de Nicanor Parra, mite de la literatura de la segona meitat del segle XX i exponent d’una tradició xilena que suma premis Nobel com Gabriela Mistral i Pablo Neruda i una plèiade d’autors mereixedors del gran guardó com Vicente Huidobro, Gonzalo Rojas i Enrique Lihn, entre altres.

Parra havia nascut a la localitat de San Fabián de Alico, un poble dels Andes, en una família humil però arrelada a la cultura popular, un planter d’artistes on hauríem d’incloure la influent cantautora Violeta Parra. Nicanor va gestar una de les obres més originals del continent americà, i tenia entre els seus admiradors i traductors figures, per exemple, de la lírica nord-americana com William Carlos Williams, Thomas Merton, Denise Levertov i els beatniks Allen Ginsberg i Lawrence Ferlinghetti. Professor de mecànica teòrica i matemàtic, a la seva incorporació d’elements de la música popular, de la ironia, del surrealisme i de l’humor negre caldria afegir-hi, a més, un tractament de l’erotisme d’una vitalitat inoblidable. El 1954 signa el que és el seu llibre més admirat, Poemas y antipoemas, que el va marcar al llarg de la seva carrera entre tots els seus lectors perquè, senzillament, resulta impossible oblidar-lo.

Una anècdota recordada pel president xilè, Sebastián Piñera, explica clarament el reialme de les paradoxes d’un dels grans genis de la poesia universal. Diu Piñera que quan el 1991 Parra va rebre el Premi Internacional de Literatura Llatinoamericana i del Carib Juan Rulfo va decidir celebrar-ho escrivint el pitjor discurs de la història, idea que va abandonar, segons les seves mateixes paraules, perquè “sempre hi hauria algú capaç de fer-ho encara pitjor”. Aquest sentit de l’humor és una de les aportacions que va fer en la poesia, gairebé sempre marcada pel to elegíac i personalista. Parra va contraposar el joc, riure’s d’ell mateix. Precisament, i tal com recorda el seu editor Matías Rivas, després de rebre el Rulfo esmentat, va preparar Discursos de sobremesa, en què barrejava poesia i assaig alternant registres i combinant la seva veu amb la d’altres poetes, amb una cita aclaridora de Rulfo: “Nos salvamos juntos o nos hundimos separados.” Com a mostra de la genialitat defineix un cotxe com una cadira de rodes o quan diu que “la realidad tiende a desaparecer”. No ensenyar-lo a les escoles és una mostra del desastre educatiu.