Una de fantasmes al Condal

El jove dramaturg Joan Yago es va imaginar quina obra de teatre hauria escrit Oscar Wilde amb la trama d’El fantasma de Canterville. I la va farcir de rèpliques de les seves comèdies més sonades (Un marit ideal, La importància de ser Frank i El ventall de Lady Windermere) i de reflexions lapidàries que l’autor va fer a finals del segle XIX sobre la vida americana: “És un fet que els americans acabaran dominant el món, si és que no el destrueixen abans”, va dir, per exemple. Oscar Wilde en estat pur. L’obra s’estrena dilluns, amb Joan Pera debutant com a personatge de 400 anys –“no els tinc, però ja hi vaig arribant”, deia amb sornegueria dijous a aquest diari– arrossegant una bola encadenada al turmell. Al llarg de la seva dilatada carrera d’actor –va debutar el 1966–, encara no havia fet mai de fantasma. Ara és l’hora.

La peça arrenca com un acudit: uns americans entren a viure en un castell tot i l’advertència que hi vaga una ànima en pena des de fa segles. Ells no s’ho creuen i, quan se’ls apareix, no en fan cas. A l’excentricitat d’un fantasma que els vol fer fora, s’hi afegeix la prepotència d’aquests nou-rics, “que no es deixen meravellar per les coses subtils”, comenta Yago. Ben al contrari: les seves referències a la grandesa són el metre quadrat; a la bellesa, el volum que ocupa, i el patró d’excel·lència el mesuren per l’alçada. El to fantasma dels uns bat contra la transparència corporal de l’altre. Joan Pera confessa que l’esgrima literària que ha disposat Yago per al seu personatge –que contrasta amb el parlar molt més col·loquial dels seus adversaris americans– el tortura: “El fantasma parla d’incommensurables i de permetre en comptes de deixar, per exemple.” Si aquest fantasma de 400 anys vaga eternament a causa d’una condemna, ara Pera en viu una altra, d’un altre tipus, amb un director –Josep Maria Mestres, amb qui ja va treballar a L’avar– que li pesca tots els lapsus linguae en les primeres prèvies. A més, ha de pronunciar les rèpliques en un lloc físic exacte perquè els dispositius màgics funcionin sense cap daltabaix.

Joan Pera no coneixia Joan Yago. Ara, sorprès, veient-lo amb només 30 anys, qualifica aquesta capacitat de fer adaptacions amb una estructura teatral tan solvent d’“insultant”. Yago sí que coneixia de sobres la trajectòria de Pera. De fet, fa dos anys, en veure el binomi entre l’actor i el director a L’avar (Goya, 2016), va augurar que la troballa seria fructífera. El que no s’esperava era rebre una trucada –mentre muntava l’escenari de la seva Fairfly amb la seva companyia de referència, La Calòrica) per encarregar-li que fes una adaptació d’El fantasma de Canterville. Veia que convertir Pera en fantasma també seria fructífer, però dubtava de si ell seria capaç d’escriure-ho. El seu text és l’engranatge que fa rodar una peça ambiciosa, que alhora requereix un notable joc màgic –amb el suport del Mag Lari– per fer possibles les aparicions i les desaparicions del fantasma.

Yago no ha tingut gaires manies a l’hora d’incloure rèpliques de les comèdies anteriors en la seva adaptació, ja que “ell s’autoplagiava contínuament” i també manllevava cites d’altres autors. Això li ha donat “absoluta llibertat” per introduir-les en la peça. L’espectador experimentat les descobrirà. “Les pesquen totes”, assenyala Pera, que ja ha comprovat el text davant dels primers espectadors aquesta setmana.

El joc teatral planteja com es poden fer evidents, d’una banda, el xoc cultural (americans versus aristocràcia anglesa) i, de l’altra, el generacional (tenen 400 anys de diferència entre ells). Això garanteix una sonora comicitat a escena. Yago –que va debutar professionalment amb La Calòrica amb un refistolat vocabulari a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (Versus Teatre, 2009)–, com que pren les decisions intuïtivament, va pensar que el personatge de Virgínia (Elisabet Casanovas), la filla de la família americana, podria connectar bé amb el fantasma, perquè era la més llegida, i podria exercir d’intèrpret entre els dos mons. La dramatúrgia planteja que la família americana es desplaça a Anglaterra als anys cinquanta, just acabada la II Guerra Mundial, i amb la sensació de pertànyer als que van salvar Europa amb el seu exèrcit. En aquest xoc cultural, aventura Yago, les dues cultures acaben veient el valor de l’altra i aprenent-ne.

El repartiment dona l’oportunitat de destapar-se com a actors a còmics mediàtics de la televisió. És el cas de David Olivares (Polònia) i Betsy Túrnez (Benvinguts a la família). Òscar Castellví, un actor habitual de l’escena, ja havia participat en L’avar de fa dos anys. Pel que fa a Pep Sais, és un altre intèrpret de llarga trajectòria que ha coincidit molts cops en els cartells amb Joan Pera. Josep Maria Mestres, per acabar, és un director molt atrapat en l’univers d’Oscar Wilde. N’és un bon exemple El ventall de Lady Windermere (2007), el primer cop que el TNC va programar aquest autor. Així mateix, va presentar la versió de Mark Ravenhill inspirada en Wilde El maletí o la importància de ser algú (TNC, 2007).

En aquest muntatge, hi ha una remarcable maquinària que persegueix l’espectacularitat. Pera, en vista de les dificultats tècniques, assenyala: “Seria molt més fàcil fer un monòleg.” Segons els diuen, la productora Focus està molt satisfeta de la resposta del públic a l’hora de reservar entrades, si bé el format dificultarà les gires. Pera calcula que, per ara, podran aguantar fins al final de la temporada al Condal. I la gira caldrà preveure-la en escenaris de format mitjà (per garantir tots els jocs escènics previstos), a partir de la tardor vinent.