Les ferides d’una guerra

Toni, un libanès cristià, rega les plantes del balcó i mulla Yasseres, un paleta palestí que treballa a l’edifici. Yasseres l’insulta i Toni, que arriba a dir-li que Ariel Sharon hauria d’haver matat tots els palestins, exigeix una excusa. El palestí s’hi nega i és així que El insulto desenvolupa un conflicte amb el qual el director Ziad Doueiri aborda la persistència d’unes ferides originades en la guerra civil libanesa dels anys setanta i vuitanta: l’enfrontament entre Toni i Yasseres és una ficció que recula uns vint anys enrere, però remet a uns fets reals que continuen vius en la memòria col·lectiva, de manera que els libanesos cristians no obliden que van patir la matança de Darmour el gener del 1975, però els palestins tampoc que uns dies abans van ser víctimes d’una massacre a Karantina i anys després a Sabra i Xatila.

Doueiri és un libanès pertanyent a una família propalestina, exiliada als EUA durant aquella guerra civil, que va retornar al seu país i va casar-se amb una cristiana. Per això, entén les raons i els dolors dels seus personatges i dels col·lectius que representen. També lamenta que cadascun s’enroqui i no s’esforci a entendre l’altre. Aquesta és la seva perspectiva i no la discutirem. Tampoc que usi una microhistòria per reflectir la història: tanmateix, potser no cal que ho faci tan explícit. També pot discutir-se que, desafinant entre el drama i una mena de comèdia grotesca, perdi la mesura en la dimensió colossal que adquireix el cas i en escenificar un judici com un espectacle. Potser hi influeix que va formar-se als EUA. Potser també és per això que el film va ser nominat a l’Oscar.