Cultura

La mesura de la vida

La Fundació Suñol rescata l’era analògica de l’artista Antoni Abad, just abans de fer el salt pioner a l’art digital, i exposa una sèrie de treballs seus poc coneguts

Als anys noranta, l’artista es va obsessionar a amidar-ho tot: el seu cos, l’aire, els sentiments...

L’11 d’agost de 1994, l’artista Antoni Abad (Lleida, 1956) va escriure una llista de totes les rutines que va fer al llarg del dia. Res que no fem la resta de mortals. “Despertar-se, llevar-se, pixar, dutxar-se, rentar-se les dents, vestir-se...” i, ja de nit, “posar el televisor, canviar de canal repetidament, apagar el televisor, llegir unes planes de Vasari, posar el despertador, apagar el llum i adormir-se.” Li va acabar sortint un text d’unes 600 paraules que va disposar en una única línia i les va apamar. La distància recorreguda en cada una de les activitats quotidianes es va traduir en un conjunt escultòric dels pams fosos en alumini, a la manera de la relíquia d’un sant. I els va posar a la venda per calibrar-ne el ressò.

A principi dels anys noranta, Abad es va obsessionar a mesurar-ho tot: el seu propi cos i el dels altres, l’estudi on treballava, però també l’aire, els sentiments i els moments més insignificants d’un dia qualsevol. O els aparentment més importants per a un artista que s’està obrint camí: els del seu èxit comercial. “No entenia el món, volia saber qui era jo i vaig pensar que una manera de sortir-me’n podia ser amb l’ajut de patrons.” Òbviament, tot plegat era una metàfora regada d’ironia sobre el mantra de la inutilitat de l’art en les coses pràctiques de la vida, els càlculs especulatius del mercat i, a recer d’aquest, la sacralització de l’artista per poder-lo capitalitzar.

Abad va fer aquest viatge matemàtic amb el suport de les seves mans i dels seus peus, però també es va proveir de metres de fuster tradicionals i eines de topògraf per crear una sèrie d’obres que no va tenir mai l’ocasió d’exposar, més enllà d’alguna peça solta i desplaçada de les altres que hi donaven un sentit global. No era llavors l’artista que avui coneixem, un puntal de l’art digital. El seu univers creatiu estava aliat amb el tangible. Però no tardaria a defenestrar-lo. De fet, les fileres de dits amidant el seu moviment diari van ser l’última escultura que va crear abans d’entrar de ple en el videoart, primer, i en una nova dimensió creativa de la qual en va ser un pioner, després i encara ben desperta: l’ús de la tecnologia, sobretot la de la telefonia mòbil, per teixir comunitats humanes rebels amb el sistema i solidàries amb la seva causa comuna. Abad va ser un visionari de les formes de comunicació i de relació de les xarxes socials virtuals molt abans de la seva irrupció.

L’Abad de l’era analògica emergeix en l’exposició Mesura x mesura, comissariada per Eugeni Bonet, que presenta el Nivell Zero de la Fundació Suñol fins al 8 de setembre. No és només una oportunitat per conèixer aquests treballs tan poc coneguts, alguns directament inèdits, sinó també per descobrir alguns gestos i accions premonitòries de la que seria la seva trajectòria més celebrada.

Va ser decisiu el seu pas pel The Banff Centre for the Arts, al Canadà. Als seus companys de residència els va involucrar en el projecte que va anomenar Mesures d’emergència, amb la mateixa actitud que temps després implicaria col·lectius de persones marginades, de gitanos passant per prostitutes a discapacitats físics, en unes il·lusionadores aventures per fer-se sentir, per fer-se veure i, al cap i a la fi, per fer-se valer en una societat de cànon únic i tancat que no accepta la diversitat i s’acarnissa amb la vulnerabilitat.

En aquest primer experiment de creació compartida el repte va ser forjar un catàleg de pensaments per als anodins llocs de pas. Per exemple, els ascensors o les escales mecàniques i els passadissos del metro. Abad va substituir la lògica numèrica d’una unitat de mesura per unes frases motivadores: Pren-te un minut de tolerància, d’utopia, d’encís, de desig, d’imaginació... Uns manifestos de vida que ara travessen els espais de trànsit del centre d’art de l’Eixample, amb una proclama més protagonista que les altres, que s’ha escolat al pati, i que és de plena actualitat: Pren-te un minut de dissidència.

Per a la Fundació Suñol ha estat ben natural acollir aquest ignorat Abad dels noranta perquè també va participar de la seva gestació quan encara no havia ni obert al públic. L’artista lleidatà va recórrer al col·leccionista Josep Suñol per a un d’aquests assortiments de mesuraments. En aquest cas, d’obres d’art mestres. De la col·lecció que s’acabaria exhibint a l’edifici del passeig de Gràcia, llavors en obres, en va fitxar la mítica Butaca (1987) d’Antoni Tàpies, que va enteranyinar de cintes mètriques. El mateix va fer, tot i que sobre plànol, en una nau sencera del Museu del Prado.

Abad ha fet un llarg recorregut en el new media art (l’art dels nous mitjans), reconegut internacionalment, però mai ha dit que el divorci amb l’objecte sigui definitiu. I encara menys ara que té una filla de set anys que entreté amb manualitats. “Torno a sentir la necessitat de tocar matèria. Veurem cap a on em porta...”, avisa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Dos membres de La Fura dels Baus saluden amb llaços grocs a Madrid enmig de crits i xiulets

Una Mercè en femení

BARCELONA
Antonella Lattanzi
Novel·lista italiana

“La foscor revela el sentit més profund”

barcelona

L’univers Adrià Puntí

Salt

Ramon Pichot, l’ubic

Girona

El Bòlit repensa el seu futur pels deu anys

Girona

El folklore, a Figueres

Figueres

Borràs celebra que el govern d’Aragó s’hagi retirat de la causa penal contra Vila i Puig per les obres de Sixena

Barcelona

La pista, per als d’EGB

Girona