Cultura

Saul Leiter, el misteri bell

La Fundació Foto Colectania exposa el treball d’un dels fotògrafs pioners de la fotografia en color, poc valorat durant molt de temps i avui considerat un dels grans

Tenia al·lèrgia a l’èxit i no el va esquivar per ben poc. El va assolir als 80 anys fets, mort de gana
Va viure amb calma i així s’han de veure les seves imatges, signes d’una bellesa propera

El fotògraf nord-americà Saul Leiter tenia al·lèrgia a l’èxit. No va aconseguir esquivar-lo per molt poc. Quan ja tenia ben fets els 80 anys, ningú l’anava a veure i pràcticament s’estava morint de gana, Margit Erb, una joveníssima treballadora de la galeria Howard Greenberg, el va caçar inesperadament: va començar a posar ordre al seu immens arxiu, format per 300.000 negatius; li va organitzar les seves primeres exposicions individuals, i va moure cel i terra per publicar-li un llibre, Early color, el 2006, que el va consagrar definitivament.

És clar que Erb va necessitar deu anys per trobar un editor. Leiter? Qui era Leiter?, li preguntaven tots. Quan va morir, el 2013, la va fer hereva universal de tots els seus béns.

Una Erb més granadeta es troba avui que tothom estima les seves fotografies. Ja no ha de picar a cap porta per convèncer ningú del seu talent immens. Avui tothom està enganxat a Saul Leiter. Tothom el vol exposar, però d’afortunats com la Fundació Foto Colectania, pocs. La institució barcelonina ha aconseguit una mostra expressament pensada per a la seva seu del Born, formada per 130 obres. I això gràcies a la confiança que li ha fet Erb, directora de la fundació del fotògraf, i d’un comissari, Roger Szmulewicz, que, a més de ser un dels seus principals especialistes, va ser gran amic seu.

La proposta es diu Saul Leiter: In search of beauty (fins al 21 d’octubre) i va pel camí de tenir el mateix predicament popular que va tenir l’exposició que Foto Colectania va dedicar fa dues temporades a Vivian Maier, la fotògrafa mainadera que va captivar el món sencer un cop morta. A Leiter li va venir just, tot i que la diferència és que les seves fotografies mai van estar amagades. Estaven allà, al costat dels tòtems de l’Escola de Nova York: William Klein, Robert Frank... A les col·lectives, inclosa la del museu Moma, ell hi era, com una figura menor, això sí. I, doncs, per què va costar tant apreciar-lo? “Per començar, perquè no va fer res per promocionar-se. No li va interessar mai ser famós. Li encantava passar desapercebut”, remarca Pepe Font de Mora, director de la fundació fotogràfica del passeig de Picasso.

Per començar, el seu caràcter. I per acabar, un desafiament al cànon. Leiter va cometre un sacrilegi als anys cinquanta. Va ser un pioner de la fotografia en color en un moment en què tot el pedigrí el tenia el blanc i negre. El color es considerava vulgar. El seu Nova York és colorista, vet aquí el seu atreviment. A més, és el Nova York que tenia més a prop. “Totes les seves fotografies de carrer estan fetes a una o dues illes de cases del seu apartament del seu barri, l’East Village. Leiter va cercar la bellesa en el seu propi entorn”, explica Font de Mora.

Una bellesa que resideix en el que és quotidià. Per exemple, en un dia de pluja que esquitxa els vidres, rere els quals a ell tan li agradava captar els exteriors desenfocats i fragmentats i jugar amb els diferents plans. Sempre va preferir amagar més que no pas ensenyar. “En les seves imatges hi ha un misteri que ens atrapa perquè ens confon.” Szmulewicz, el comissari, convida a mirar-les amb deteniment. Amb molta calma, com va viure ell mateix.

I ell era un personatge “d’allò més autèntic”, exclama el director de Foto Colectania. Nascut el 1923 a Pittsburgh, als vint i pocs anys va fotre el camp de casa perquè el seu pare, rabí, volia que seguís les seves passes en l’ortodòxia de la religió jueva. A Nova York va trobar aire fresc. D’entrada volia guanyar-se la vida fent de pintor. Es va apropar a alguns mites de l’expressionisme abstracte, però la seva manera de ser no lligava gens amb els inferns personals d’aquells artistes amb aura divina. “És que he de demanar perdó per estar fascinat per la bellesa?”, diria. Vaja, que el cantó fosc de la vida no feia per ell.

El cas és que mai va abandonar els pinzells (en la mostra de Colectania llueixen alguns dels seus dibuixos), però les factures, que és al cap i a la fi l’únic que aspirava a tenir cobert, les va pagar amb la seva feina de fotògraf. De fotògraf de moda. Va publicar en les millors revistes, fins que als anys vuitanta se’n va cansar. “Es va carregar moltíssim quan van irrompre les superproduccions i el sector es va omplir d’experts en màrqueting i d’altres professionals intervencionistes que ja no el deixaven treballar amb llibertat.” Va tancar l’estudi i va començar un periple amb força dificultats econòmiques. I si en el passat hi havia hagut algú que l’havia tingut en una certa consideració, ara ja no quedava absolutament ningú que es recordés d’ell. D’amic de veritat en els vells temps només n’havia tingut un: W. Eugene Smith, el pare del fotoperiodisme.

La trobada amb Margit Erb als anys noranta ho va canviar tot. Menys a ell. “S’ho va continuar mirant tot amb reticència. La fama li feia angúnia de veritat”, insisteix Font de Mora. “Diane Arbus? Ah sí, ens vam conèixer en una bugaderia...”, etzibaria amb tota la ironia del món als que el comparaven amb les llegendes intocables de la fotografia.

En la mostra de Foto Colectania, el blanc i negre i el color conviuen plàcidament. Leiter els va alternar sempre desacomplexadament. A més de les seves fotografies de carrer i de moda, s’exhibeixen una sèrie de nus, alguns d’inèdits. Una meravella. “Va tractar la dona amb un gran respecte. En les fotografies t’adones que les dominants eren elles”, rebla Font de Mora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.