Cultura

Vicenç Llorca

Escriptor

“L’amor ens fa immortals”

Necessitem viatjar a través dels sentits que ens proporcionen les metàfores

Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) es defineix com un humanista del segle XXI, “una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món”. El seu extens currículum com a poeta, narrador, biògraf, assagista, traductor, professor i gestor cultural, avalen aquesta afirmació. El 2011 va debutar en novel·la amb Tot el soroll del món i ara hi torna amb Aquell antic missatge de l’amor, que Columna publicarà el 29 d’agost.

L’obra, ambientada en l’actualitat, està protagonitzada per Xavier Rius, que perd alhora la dona i la feina. La irrupció d’una antiga companya d’estudis provoca un huracà de sentiments a la recerca de la felicitat. I també hi ha reflexió sobre la literatura, la formació de Barcelona i de Nova York, la relació amb el pare, un llibre molt especial amb centaures, homenatges a Lovecraft i Auster...

Com és que, amb més de trenta títols publicats, aquesta és ‘només’ la seva segona novel·la?
Vaig començar a escriure als catorze anys poesia, narrativa, articles i assaig. Quan vaig publicar La pèrdua (1987), precisament a Columna, Miquel Alzueta em va preguntar per què, amb la voluntat de ser escriptor que tenia, no em llançava a fer una novel·la. Li vaig respondre: “Quan tingui quaranta anys.” I ho vaig complir. El 2005 vaig redactar Tot el soroll del món, que, per raons diverses, no va aparèixer fins al 2011. A l’inici de la meva carrera tenia clar que no volia precipitar l’impuls per escriure una novel·la. Calia construir un univers literari, viatjar, llegir..., sentir la convicció que tenia alguna cosa a dir per compartir amb el lector.
Conrea biografia, narrativa, assaig, viatges, traducció, crítica literària... Però vostè se sent bàsicament poeta, oi?
Ja de nen em fascinava la literatura. La poesia ens permet poder tornar a crear el món, perquè ens dona les eines per expressar-nos més enllà del llenguatge comú i donar noves dimensions a la realitat. Entorn de la poesia vaig construir tot el meu edifici literari. Xavier, el meu protagonista, un economista amb vocació humanista, descobreix a través de la literatura el fons poètic de la realitat. Ens cal la poesia. Necessitem viatjar a través dels sentits que ens proporcionen les metàfores. I això no és patrimoni d’un gènere, és l’essència literària.
El tema principal és l’amor.
Sí, la pervivència de l’amor. Som amor i sobrevivim gràcies a la seva memòria en nosaltres. D’aquesta manera, estableixo una relació entre un home que continua estimant la seva dona –malgrat que l’ha deixat per un altre home– i Mary, una amiga de l’època universitària a Nova York. El triangle present cobra sentit des de la projecció d’un triangle del passat, amb un tercer amic d’aquella l’etapa.
I també hi ha un element inquietant i sorprenent...
Xavier descobreix un llibre a la biblioteca paterna que signa Augusta Barcino i parla de centaures. El llibre el durà a redescobrir la figura del seu pare i a comprendre una dimensió mítica de Barcelona. Els centaures sempre m’han agradat. Espriu en parla en moments clau de la seva poesia, i unes citacions dels seus versos obren i tanquen la meva novel·la.
I uneix tots dos temes...
La Mary representa el missatge de l’amor en la joventut de Xavier i el llibre del pare el du a un altre passat, el de la ciutat de Barcelona. I aquí apareix el nucli temàtic de la novel·la: la relació entre amor i memòria. M’interessa observar com la memòria és una eina d’amor. Des d’aquesta perspectiva he escrit, també, una història d’amor a Barcelona.
L’amor que arriba quan ja no sembla possible també era el tema de ‘Tot el soroll del món’... Vostè és un home romàntic?
L’amor sempre és possible perquè no mor mai. És el que ens fa immortals. A Aquell antic missatge de l’amor, Xavier viu el drama d’un món en descomposició. Perd la feina en plena crisi financera. Sense el seu pare i amb la mare amb un principi d’Alzheimer, té una sensació de soledat que combat amb l’amor als seus fills i amb l’escriptura d’un llibre que li han encarregat. El que no sap és que l’amor es perpetua en històries, de vegades impossibles, al llarg dels segles, i que ens pot arribar de manera misteriosa i sobtada.
Molt bé, però és romàntic?
Tots som fills de l’era romàntica. Crec que, sense sentiment, no hi ha res. Cal recordar la importància de la novel·la sentimental en la creació de la novel·la contemporània. El repte és com proposar una novel·la atenta al món interior dels protagonistes en les noves coordenades del segle XXI. A Tot el soroll del món ho vaig intentar des de la metàfora d’una civilització sorollosa i amb el rerefons de l’11-S. A Aquell antic missatge de l’amor, des de la transmissió dels sentiments a través de la memòria en el marc de la crisi financera d’aquesta dècada.
I com a poeta, parla d’amor?
L’amor és un tema central en la meva obra. M’ha proporcionat el fons sentimental sobre el qual bastir la meva novel·lística i enfortir el món interior dels meus personatges. Després de La pèrdua, parlo de l’amor de parella a Places de mans, de l’amistat a L’amic desert, de l’amor a la terra a Atles d’aigua, de la necessitat de la transcendència a Cel subtil, de l’amor a les ciutats a Ciutats del vers, de l’amor als fills a De les criatures més belles i L’últim nord... Com en la novel·la, però, també apareixen múltiples temes que van entreteixint el meu món literari.
Suposo que defensa, com Xavier Bosch, que els homes escriguin novel·la romàntica.
No només això, sinó que crec que en el segle XXI hi ha un home nou que ja no es fonamenta en una clau alfa de força –del signe que sigui–, sinó que és una persona que se sap sensible i estableix relacions solidàries entre els éssers i les coses. Algú que, a més, no mira la dona des de la possessió, sinó des de la igualtat. Algú que entén que el poder de transformació i de creixement està en les actituds. I en les paraules. Un millor ús del llenguatge ens ajudaria a una millor gestió de la realitat històrica. I aquest és un altre eix temàtic important que es concreta a les meves novel·les.
Com la voluptuositat...
Sí, en la meva obra hi ha un treball eròtic basat en la voluptuositat, que és un dels aspectes aportats per la literatura del segle passat que més m’agraden i que, entre altres, va ser desenvolupat per autors com André Gide o la meva admirada Marguerite Yourcenar. Crec en un estat estètic i per aconseguir-lo cal una certa sublimació de la realitat, una erotització de l’experiència que ens ajuda, precisament, a comprendre millor la complexitat.
Una de les seves constants és el viatge físic que comporta l’interior, l’experiència...
En efecte, tot viatge exterior és en realitat un viatge interior. Així s’ha codificat en la literatura occidental des de l’Odissea. A Aquell antic missatge de l’amor aprofundeixo en el diàleg entre l’Europa i l’Amèrica contemporànies, posant cara a cara dues grans ciutats: Barcelona i Nova York. L’origen de Nova York és tan fascinant com el de Barcelona. Són dues ciutats marcades per un caràcter emprenedor, obert, conscient de la importància de les transaccions.
La literatura és una quarta dimensió, més enllà del temps i l’espai, com assegura en una carta un dels personatges?
Sí. La literatura ens proporciona el privilegi de trencar la percepció del temps lineal i de l’espai tridimensional per gaudir d’un coneixement íntim i vital del cosmos. La reflexió sobre el paper actual de la literatura és un dels temes de la novel·la.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

David Martí guanya el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica

Barcelona

Adeu, R. Saladrigas

barcelona

‘El rossinyol’, a la Xina

Barcelona
Carme Grandas i Marc Aureli Santos
Directors i coordinadors de les jornades Repensant la figura de Gaudí

“El ciutadà veu Gaudí com un forat negre”

barcelona
Mirador

No pot haver-hi història de l’art sense els llegats

Víctor Baladoch guanya el premi Screen

rubí

Els ocells del Càntut

cassà de la selva
Crònica

Una celebració de la vida

Girona

Antoni Miralda, premi Velázquez

barcelona