Cultura

101 hores amb Albert Serra

El centre d’art de la Fabra i Coats de Barcelona projecta el colossal film que el cineasta banyolí va estrenar a Kassel fa deu anys, ‘Els tres porquets’, per fi traduït i subtitulat al català

La seva pel·lícula de durada eterna només s’havia projectat fins ara a Alemanya

Com es posa en escena la història? El cineasta Albert Serra (Banyoles, 1975) va trobar la fórmula l’any 2012, convidat per la Documenta de Kassel a crear una pel·lícula que va titular provocativament Els tres porquets. Els innocents animalons del conte infantil van adoptar les formes i els fons de tres personatges germànics molt diferents entre ells, però en comú megalòmans i, i això dit per Serra amb aquella naturalitat desconcertant tan seva, “males persones, una maldat intrínseca amb quelcom revelador”: Johann Wolfgang von Goethe (“una mica menys dolent”), Rainer Werner Fassbinder i Adolf Hitler. El film es va anar rodant i, gairebé instantàniament, es va anar projectant per entregues durant els cent dies que dura aquesta prestigiosa mostra artística. Una bogeria, sí. Quan es va clausurar la Documenta, el projecte va assolir les 101 hores.

Des del 2012, Els tres porquets només s’ha vist dos cops més, i sempre a Alemanya. Lògicament l’idioma de la pel·lícula, íntegrament en alemany, ha estat un obstacle per exportar-la a fora. Perquè, com s’afronta la traducció d’una cinta de 101 hores? Amb temps: nou mesos, que són els que ha necessitat el centre d’art de la Fabra i Coats de Barcelona, amb un equip de vuit traductors, per subtitular-la al català. “Ha estat una empresa titànica”, confessava ahir la directora de l’equipament Joana Hurtado, al costat d’un Serra que tenia poc marge per conversar amb els periodistes (havia d’agafar un avió), però suficient per manifestar l’entusiasme que li ha produït veure la seva pel·lícula amb relat català. Deu anys després de concebre-la, la sent millorada: “És més poètica i més actual.”

El mèrit, si es pot dir així, d’aquesta vigència guanyada la té l’Europa d’avui en caiguda lliure a l’abisme demoníac dels fantasmes del segle XX, de manera que els textos sobre els quals se sosté el film semblen gairebé profètics aliats amb les tenebres del passat. Són Converses amb Goethe, de Johann Peter Eckermann, reflexions de l’escriptor al crepuscle de la seva vida; Les converses privades de Hitler, monòlegs del Führer pronunciats i transcrits pel seu cercle més íntim en plena guerra, i Fassbinder per Fassbinder, recull d’entrevistes i articles del cineasta editat per Robert Fischer.

Serra va confiar la interpretació d’aquest “magma de paraules” a un elenc d’actors no professionals, com és habitual en ell però forçant encara una mica més aquest seu afany de defugir la impostura de les representacions convencionals. Aquest cop va escollir, per als papers, treballadors de la mateixa Documenta. “El cansament i, conseqüència d’aquest, la irritació” d’aquells intèrprets amateurs amb tantes altres cabòries al cap van proporcionar, diu, uns grans resultats. “La tensió és garantia d’intensitat de les imatges”, rebla. “Quan interpretaven, que no llegien, els textos, que no coneixien, els entraven per primera vegada a la consciència, els travessaven cos i ment, i de seguida els expulsaven en una mena de monòlegs interiors”, explica.

Serra va ser feliç amb aquesta espontaneïtat, obligada perquè tot s’havia de fer amb rapidesa. Perquè a més no volia clonar les interpretacions cinematogràfiques estereotipades de, per exemple, un Hitler. “Els actors que fan d’ell són ximples, perquè caricaturitzen algú que ja és una caricatura d’ell mateix.” Passa el mateix, raona, amb Dalí; les pel·lícules que intenten encarnar-lo són “grotesques i patètiques”, i els actors, “ridículs”.

Serra –ho comentaven ahir professionals de la informació que el segueixen des del principi de la seva carrera– afina cada vegada més les expressions per definir la singular metodologia del seu cinema, fàcil de confondre amb una boutade. Els tres porquets és, en paraules seves, “un gran fresc sobre una manera de parlar del passat sense tenir-ne cap idea però d’alguna manera actualitzant-lo”. Una farsa? També. Un viatge al cor de la malignitat? Per descomptat. I, malgrat tot, d’una estètica poderosa, amb decorats originals cuidats a l’extrem, com ara llocs on els nazis feien els seus mítings. “L’obra magna que ha fet fins ara Serra”, conclou Hurtado.

A la Fabra i Coats es projecta en format d’instal·lació: una pantalla triangular en què cada cantó està reservat a un dels tres personatges històrics. La idea, almenys la del director, és que el visitant vagi donant tombs pel triangle i es vagi amarant de la pluja, millor dit, temporal, de text i imatge. Serra no aspira pas a tenir espectadors prostrats 101 hores com si d’un producte narcotitzant de Netflix es tractés. “No puc obligar la gent a veure-la [sencera]. Em preocupa poc o gens. No m’interessa.” En tot cas, l’exposició a la Fabra i Coats està oberta fins al 12 de febrer i hi ha còmodes sofàs per, si cal, fer una becaina.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.