“Necessito varietat, trencar la rutina”
Dirigeix l'Orquestra Filarmònica de Bogotà i roba el cor de fins a tres atractives dones (Clara Lago, Martina García i Marcela Mar), però les coses no van gaire bé al protagonista de La cara oculta, estrenada fa pocs dies als nostres cinemes. Dirigida pel jove cineasta colombià Andrés Baiz al seu país, amb coproducció de Mèxic i l'Estat espanyol, aquesta pel·lícula pot ser un nou referent a la carrera de Quim Gutiérrez, com ho van ser en el seu moment Poble Nou o Azuloscurocasinegro.
Li va resultar més difícil fer de director d'orquestra o interpretar aquestes emocions tan extremes que viu el seu personatge?
Va ser més complicada la part tècnica d'aprendre a dirigir una orquestra. La construcció d'un personatge és complicada, però els detalls tècnics acostumen a ser encara molt costosos. Has de mostrar habilitats que no tens i fer que resultin versemblants, i això requereix un plus de temps, tenint en compte que sempre saps les coses amb molt poca antelació.
El seu personatge d'Adrián no és del tot transparent. Com el veu?
Vist des del punt de vista de l'espectador, és el que pateix més, sens dubte. No crec que sigui un personatge dolent. És voluntàriament ambigu, i pel fet de no tenir una gestió gaire clara de les seves emocions, en lloc de patir el dol per la pèrdua de la parella, es refugia en una altra relació.
En el rerefons de la història hi ha l'alta cultura: una orquestra simfònica, una casa de disseny arquitectònic espectacular... Això es transmetia d'alguna manera en el vostre treball?
La realitat de la localització de la casa era molt diferent del que es veu. Vam estar rodant durant el període de pluges més intenses que ha tingut Colòmbia en cinquanta anys. Al voltant de la casa es va decretar una alerta i els militars estaven evacuant la zona. Estàvem envoltats d'aigua i vèiem com pujava el nivell cada dia. Dos dies després de sortir-ne van tancar definitivament la zona. S'ha de valorar molt el resultat de l'equip d'art, no és fàcil treballar en aquestes condicions. Pel que fa a la Filarmònica, m'acollonia bastant al principi, són seixanta músics professionals, i jo els havia de fer de director sense ser-ho, però m'ho van posar fàcil.
Veu un sentit metafòric en la història?
Totes les pel·lícules tenen un sentit metafòric, se'n pot fer una abstracció i pensar en el seu sentit. Però jo prefereixo quedar-me amb els temes reals.
Hi ha una certa progressió en la seva carrera des de la televisió cap al cinema. Hi està d'acord?
M'agrada fer televisió, però hi ha dues consideracions a fer. Primera, hi ha molta cosa que es fa que no m'agrada. La televisió en aquest país és com és, tot i que el cinema tampoc no és la panacea. També hi ha una altra cosa a considerar: el compromís. A la televisió acostumes a firmar per bastant de temps, i estar un any i mig ficat en un mateix projecte em provoca claustrofòbia. Necessito varietat, trencar la rutina diària; si no, no estic content. La televisió és una rutina bastant estricta, cinc dies a la setmana, moltes hores, amb possibilitat que els horaris s'allarguin molt... És molt difícil combinar-la amb altres projectes.
