Rodes gastades

La contracultura en el nostre món intel·lectual ha tingut sempre molt bona salut, massa pel meu gust, si m'és permès dir-ho. Sembla que la destrucció dels cànons ha sigut més atractiva per a molts joves creadors que la continuïtat positiva de la línia mater de la cultura. Avui, amb la publicació d'aquest Rodes gastades, rescatem de l'oblit l'obra més singular de la gran patum de la contracultura local, Mau Tàpia, una figura estranya, com totes les que transiten pel costat més salvatge de la vida. No entraré aquí en els detalls de la curta existència de l'autor, ho deixo per als biògrafs de la vida frenètica, per als mesuradors de les sobredosis llibertàries. Moltes veus, cridaneres i perifèriques, han caigut pel camí. És evident que la contracultura és corrosiva, sobretot amb aquells que la practiquen.

He parlat de bona salut contracultural i no és que jo me n'alegri, sóc home de la cultura sense adjectius i l'única contra que m'interessa és la contracoberta d'un llibre, la resta em sembla un dispendi d'energia mal encaminada que es desgasta precisament contra ella mateixa. Però la meva admiració per la família Tàpia, de tanta transcendència en la història del nostre país, m'ha fet sempre propera la figura d'aquest Mau, ovella rebel d'un ramat, cal admetre-ho, a voltes massa dòcil i mesell. El seu besavi va ser l'impulsor principal de l'Escola Pedagògica Avançada –la mítica EPA–, primera institució d'ensenyament dedicada als nostres infants superdotats; i el seu avi fou un dels primers promotors de la creació d'energia elèctrica a la nostra geografia, un il·luminador en el sentit més pragmàtic de la paraula. El jove Mau Tàpia va escopir l'alletament rebut, com qui fa un gest genial i alliberador, però malgrat el seu caràcter transgressor, no ha fet més que ampliar la grandesa del seu cognom amb la seva breu però notable aportació a la literatura, entre d'altres polifacètiques provocacions culturals. La contracultura té això, si per casualitat té l'espurna de la qualitat acaba per convertir-se sense remei en clàssic, encara que ens dolgui a uns i altres.

Aquesta novel·la és el pinyol màxim de la construcció literària del malaguanyat Tàpia, i ens ofereix moments intensos d'una lluïssor d'estrella fugaç. El seu testimoni sobre uns anys i una manera d'entendre la vida és, si més no, “personal i transferible”, com anuncia un dels seus capítols. Llegint aquestes pàgines podrem saber com pensaven aquests joves irats que fa uns anys omplien d'alcohol, drogues i descontentament els nostres carrers. Rodes gastades és una història dinàmica, un on the road marejador, un riu desbordat d'esdeveniments, un personal magical mistery tour, on es mostra tot el doll poderós de l'inconformisme juvenil, el relat de la revolta nòmada dels fills del progrés i el benestar, la disbauxa final d'un temps d'inconsciència col·lectiva. Tot es fa vell, fins i tot les utopies. Però en aquestes pàgines on –com en la vida– tot acaba morint, hi ha la guspira angèlica del jove Tàpia, l'esclat terminal d'una nissaga noble i la bellesa màgica de l'artifici gratuït i enlluernador. La flamarada final d'un estel poderós i extint.

“Al·lucinat i ebri, Bob va conduir tota la nit, no sabia on anava ni sabia què volia, però sí tenia ben clar allò que odiava. Per exemple els fars dels qui venien en direcció contrària. Donaven ganes d'envestir-los. Taral·lejava el Born for death dels Devil and Sons i pensava en Brenda, havien compartit xeringa i unes quantes coses més. Si existia el futur, ell el volia viure amb ella dalt d'un camió d'alt tonatge, conduint de costa a costa. Dins el seu cervell el bateria dels Devil atacava un solo. Va concentrar la vista en la ratlla blanca de la carretera. No volia pensar. No podia pensar.”

Fins al dia d'avui, Rodes gastades ha tingut una difusió restringida i irregular en edicions gairebé artesanals o amb fragments publicats en aquelles revistetes fotocopiades que anomenen fanzins. És gràcies a aquesta edició, amb unes il·lustracions colpidores del mateix autor, que arribarà al gran públic l'obra de Tàpia, fins ara més conegut per la seva aura de maleït i per les seves excentricitats socials que per la seva obra literària.

Mau Tàpia ha estat un artista polifacètic, sens dubte va aprofitar la seva condició de cadell de la burgesia per obrir-se portes que d'altres companys de viatge ni somiaven que existien. Tothom recordarà l'escandalosa exposició on Mau va penjar vint-i-cinc marcs buits a la sala de noves tendències del Museu Nacional. També va liderar la banda de rock Bisturís Rovellats, que va editar un parell de discos que no passaran a la història de la música, però que sense dubte van fer molt de soroll. La vida de Mau Tàpia ha estat consagrada a la comunicació, una comunicació frustrada i alimentada per l'inconformisme i la dissolució. Els herois moren joves i Tàpia va ser heroi d'una joventut en conflicte amb el seu temps i amb el seu món.

Rodes gastades aporta a la literatura un tarannà diferent, afectat potser per una certa idea ingènua de la vida, encara que aquesta sigui sincera i dramàtica, abocada a l'autodestrucció i alhora vibrant de vitalitat. Tot plegat amarat d'un humor càustic i iconoclasta, tal com ho demostren les seves cançons, que malgrat els anys encara són himne per alguns: “La, la, la, oa, oa. He matat el papà, la, la, oa, la mamà les gràcies m'ha donat, / però l'oncle em vol fer empresonar. La, la, la, oa, oa. / He matat el papà i ma germana em vol fer / canonitzar. / He matat el papà, la, la, oa. No sé qui ho haurà de pagar. La, la, la, oa, oa. / He matat el papà i ara me'n vaig a berenar, oa, oa, oa.”

Aquest llibre és el cant d'una joventut frustrada i emprenyadora, com totes les joventuts, el seu testimoni segur que no deixarà indiferents aquells lectors prou valents per pujar a la màquina literària inestable i veloç, vertiginosa, de Rodes gastades. Molts recordaran quan els cabells els voleiaven al vent i els colors, a les seves pupil·les alterades, tenien una intensitat elèctrica. Molts recordaran aquelles rodes gastades de les soles de les avarques de l'estiu. Els meus millors desitjos a tots els supervivents.