Crítica
cinema
En el laberint de les emocions
El repte és el més complicat i sorprenent dut a terme mai per l'estudi Pixar
En les millors animacions de Pixar es vol transformar en tangible allò que es presenta com a abstracte. A Monstruos S.A. es creaven monstres simpàtics per donar forma a la por, i a Toy Story 3 s'utilitzaven les joguines per construir un discurs sobre la melancolia. Del revés apura aquest mecanisme. El seu propòsit no és cap més que el de fer una pel·lícula sobre les emocions. Les protagonistes són la tristesa, l'alegria, la ira, el fàstic i la por. L'espai central és el cervell d'una nena anomenada Riley que viu un trasbals vital en canviar de lloc d'habitatge. Mentre les emocions són vistes com un seguit d'adorables criatures, el cervell es transforma en un espai laberíntic on tenen una rellevància especial unes boletes que són els records que poden anar a parar a un magatzem o a l'abisme de l'oblit.
El repte és, probablement, el més complicat i més sorprenent dut a terme per la Pixar. No es tracta de com estimular els espectadors en una història abstracta, sinó de saber buscar un equilibri perfecte entre la reflexió adulta sobre la nostra condició anímica i l'aventura infantil que necessita apropiar-se dels diferents nivells emocionals. Pete Doctor i els creadors de Del revés resolen el problema amb gran intel·ligència. Tal com passava a Up, en el cor del relat hi ha una aventura. L'alegria i la tristesa es perden per un cervell dissenyat com un gran parc temàtic i poden visitar el lloc on es crea el pensament abstracte, l'espai on es forgen els somnis o poden viatjar amb el trenet del pensament. Al llarg del viatge hi ha proves i el camí del retorn cap a casa és més complicat del que semblava.En un altre estadi, Del revés també ens fa patir per la història de Riley, la nena que no sap massa quin comportament emocional ha de tenir, perquè tot s'ha arribat a confondre.
El repte no és l'existència d'un relat amb un mínim de credibilitat científica –encara que un equip de psicòlegs van avalar el seu contingut–, sinó més aviat l'elaboració d'una poètica que a partir de l'abstracció reflexioni sobre alguns temes bàsics de la conducta humana. L'operació és complexa, sobretot quan també es proposa establir una reflexió sobre els propis mecanismes que generen l'emoció davant dels relats que veiem en una pantalla. L'abstracció deixa pas a una ficció autoreflexiva per acabar posant en evidència una tendència de l'animació que ens vol fer creure que el món feliç és el millor dels mons possibles. A l'univers Pixar, el món feliç només pot existir si admetem les contradiccions que generen les emocions. L'alegria només triomfa al costat de la tristesa i la malenconia és una bona teràpia per superar certes crisis.
