Arts escèniques

Crítica

teatre

Efervescència

El musical original, Next to normal, és una invitació a veure la realitat a partir dels ulls delirants de la mare. Ara aquesta versió, Immersive Next to normal, hi afegeix l’efervescència tridimensional: és sorprenent. Ideal persegueix una segona immersió, l’audiovisual: pinta parets i terra amb un desplegament tecnològic. Té alguns bons efectes (com el desplegament de les rajoles en una mena de saló per ballar un vals entre la mare i el fill), però en realitat el que connecta amb el públic és la proximitat. L’espai complementa l’acció sense menjar-se l’actuació. Un equilibri difícil perquè, avui, les pantalles acaben subjugant, sovint, la mateixa presencialitat (el divertit Foot-Ball de Cesc Gelabert quedava tapat per les imatges del joc blaugrana). Les entrevistes de la mare amb el psiquiatre són sucoses perquè permeten mostrar les al·lucinacions que veu la pacient.

Les actuacions, a mig metre, donen l’aire que envolta presencialment. L’audiovisual es resol millor que amb Salvació total imminent terrestre i col·lectiva dels Sixto Paz (com que el públic es posava en el perímetre de la circumferència de l’escenari no tenia el mateix efecte envoltant: només eren les imatges les que esquitxaven fora però, tret de les pàgines del principi i de la plaga de formigues, l’audiovisual no aportava gaire més). Fer d’espectador és un privilegi. La retallada de repartiment (sense músics i amb una partitura reduïda) és una veritable adaptació d’ebenista, que conserva la complexitat psicològica dels personatges, tots en plena ebullició, com carregats de més vida que la que un sol cos pot absorbir. Per això, projecten una mena de llum interior captivadora.

Fa pocs any, Nostromo Live va debutar amb la versió teatral Casi normales al Barts (premi de la Crítica 2017 en la categoria de musical). No va tenir el favor del públic però era una peça reeixida. Ara, la primera part va endiabladament ràpida mentre que la segona, on hi ha el pòsit del drama, sí que frena el ritme i ensenya millor l’emoció, els dolors, les petites rancúnies i contínues derrotes en el si d’aquesta família, amb qui s’empatitza i que es deixa estimar. El treball dels actors és, forçosament, interpretat des d’una profunda intimitat. No exploten les mirades als espectadors, que podria ser catàrtic (acostumen a fixar la mirada al fons). També és cert que una mirada d’un personatge a tan poca distància hauria estat quasi invasiva per al públic. Mantenen una seductora tensió.

Immersive next to normal
Direcció: Simon Pittman
Intèrprets: Alice Ripley (Diana), Andy Señor Jr. (Dan), Lewis Edgar (Gabriel), Jade Lauren (Nathalie), Eloi Gómez (Henry), Adam Pascal (doctor Madden)
Dissbte 15 de juliol (fins al 14 d’agost) a l’Ideal. Festival Grec.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia