Autors que no són morts

“Va morir com va viure: sense ganes.” Aquest és l'epitafi que demana Joan Fuster en el Diccionari per a ociosos. No tothom té prou caràcter per assolir aquesta continuïtat entre la vida i la mort. Ara se m'acuden els exemples de Tolstoi i Txèkhov.

L'any 1910, Lev Tolstoi fuig de casa seva i inicia un viatge amb calessa, rai i tren, sense destinació fixa, que acaba a l'estació d'Astapovo, on agonitza durant sis dies. No autoritza la seva esposa a visitar-lo, de manera que s'ha de quedar a l'exterior. Fins a l'últim moment, Tolstoi escriu febrilment, dóna ordres, menteix, deixa pistes falses, s'oculta i sermoneja sobre l'ànima i la raó.

Mor als vuitanta-tres anys a la casa del cap de l'estació, voltat de metges, periodistes, amics, capellans, familiars, criats i curiosos. Una de les últimes frases de l'escriptor és: “Escapar, cal escapar.”

El 1904, als quaranta-quatre anys, Anton Txèkhov arriba al balneari de Badenweiler afectat de tuberculosi. És conscient que no té possibilitats de recuperació, però a les cartes explica que se sent cada dia més fort. Una nit, pateix una crisi greu. Tan bon punt arriba el metge, s'adona que l'escriptor és a punt de morir. A la impensada, Txèkhov demana xampany. Un dels últims actes de la seva vida és beure una copa de Moët et Chandon amb la seva dona i el doctor. No brinden, però els ulls de l'escriptor mostren agraïment. La seva última frase és: “Feia tant que no bevia xampany...” Minuts després es mor. La seva esposa prefereix no comunicar-ho a ningú i el vetlla durant la resta de la nit.

Un dels últims llibres que va escriure el periodista i assagista Alberto Cavallari (1927-1998) va ser La fuga di Tolstoi, que narra amb detall el darrer viatge de l'autor de Guerra i pau. L'últim relat de l'últim llibre de Raymond Carver (1938-1988), Tres roses grogues, està dedicat als últims dies de Txèkhov. Encara que Carver sigui un autor sobrevalorat, Tres roses grogues és un bon conte: de fet, el millor que va escriure: com si narrant les últimes hores d'un gran escriptor hagués aconseguit que se li encomanés el seu talent.

Avui, ni els dos escriptors russos ni el periodista italià ni el contista d'Oregon no són amb nosaltres. Uns van morir amb neguit, d'altres amb placidesa. Tant ells com Joan Fuster, com tots els escriptors que ens han deixat, són una mica menys morts cada vegada que llegim els seus llibres.