teatre

Watergate

El Lliure enceta la nova temporada amb una proposta magnífica. El 17 de juny del 1972 esclata l'escàndol Watergate. La seu del Partit Demòcrata estava situada en aquest edifici, on cinc homes van ésser detinguts mentre tractaven d'instal·lar equips electrònics d'espionatge. Eren temps de campanya electoral i entre els detinguts hi havia el cap del servei de seguretat del president Nixon; malgrat l'escàndol, va ser reelegit, però temps després va ser acusat per la Cort Suprema d'obstruir la justícia i d'utilitzar la CIA i l'FBI amb fins polítics. L'agost del 1974 va renunciar al seu càrrec, però mai va ser jutjat. Tres anys després, concedeix una sèrie d'intervius a David Frost, presentador de televisió, a canvi de 600.000 dòlars. El relat en clau d'aquestes fantàstiques converses és el que Peter Morgan va convertir en una excel·lent dramatúrgia.

Àlex Rigola defineix la posada en escena com una narració cinematogràfica amb recursos teatrals i realista, però a mi em sembla més una narració teatral amb recursos televisius explícits, de manera que aquests componen un espai visual paral·lel que atreu, de manera potent, la mirada de l'espectador. Així recorre al primer pla, on l'expressió de l'actor és molt més definida i propera; una via televisiva, en definitiva, senzilla, fàcil i pròxima, que comporta al públic haver de decidir-se, puntualment, vers la pantalla o l'escena. Aquest recurs de vegades és magnífic i dóna un joc molt viu, a més comporta una línia molt definida a l'espectacle, que lliga formidablement teatre i televisió. L'espai escènic és impecable, una delícia. Petits actes o esquetxos es van succeint conformant la història, són espais molt definits i d'una evocadora estètica americana dels anys setanta molt cuidada. La veu d'un narrador ens introdueix en els esdeveniments de manera lineal, entrant i sortint de les escenes. Un tempo suggestiu dóna un ritme precís per a una meditació bàsica i necessària. Els diàlegs són un seguit de reflexions sobre el poder polític, la fama, els diners, l'ètica i la corrupció, paraules que van dibuixant l'ànima d'uns personatges emmascarats i sèptics que acaben topant amb la veritat. Hi ha dos personatges cabdals: Nixon, que resulta ser un intel·lectual perillós i cínic, però capaç de convèncer-nos revestit sota la seva pell d'aparença noble i educada, un caràcter, malgrat tot, que acaba fascinant; i Jim Reston, l'escriptor intel·lectual, obsessionat per l'odiosa figura del president i que busca amb obstinació la humiliant confessió pública d'aquest. Malgrat l'abominable retruny dels micròfons, Andreu Benito, Joan Carreras i Lluís Marco esdevenen excepcionals, la seva actuació és d'una meravellosa credibilitat, continguda, veraç, broden els personatges de manera esplèndida. Moralment ineludible, estèticament irreprotxable. Una cita obligada amb la veritat històrica.

Autor: Peter Morgan Direcció: Àlex Rigola Intèrprets: Chantal Aimée, Amanda Baqué, Andreu Benito, Joan Carreras, Oriol Guinart, Lluís Marco, Jordi Puig Marpons, Jose Novoa, Òscar Rabadan, Santi Ricart, Nina Uyà (vídeo: Neus Ballbé) Dia i lloc: dijous, 17 de setembre (fins al 18 d'octubre) a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.