El príncep que va ser escriptor

La mort de Narcís-Jordi Aragó ens deixa un buit immens. Pocs cronistes han narrat com ell la transformació de la ciutat durant la segona meitat del segle XX, a través d'un extens patrimoni literari i periodístic que està al servei de tota la ciutadania gràcies a la donació que el matrimoni Aragó-Huerta va fer a l'Ajuntament fa poc més d'un any. La Girona “grisa i negra” que ell va saber descriure amb tanta precisió ha quedat ja en el record d'unes generacions, i en l'imaginari dels seus descendents. Avui tenim una ciutat en color, gràcies en bona part a la tasca de tot un seguit de gent amb en Narcís-Jordi Aragó al capdavant. Bona part de la intel·lectualitat de l'època li va reconèixer, quan va abandonar la direcció del setmanari Presència el 1979, la seva “sacrificada abnegació esmerçada en els moments difícils al servei de la democràcia, de la llibertat i d'una Girona més tolerant i oberta”. Vull destacar aquesta frase perquè uneix el compromís de país i de radicalitat democràtica amb el protagonisme absolut de Girona en tota la seva vida. L'edició de Girona grisa i negra va ser un revulsiu per traçar aquests nous objectius de ciutat en uns moments de transició on les seves reflexions van ajudar a posar les bases de la Girona que avui coneixem. Ell mateix ho va reconèixer anys més tard en una entrevista al Diari de Girona: “Els gironins hem aconseguit que la nostra ciutat ja no sigui avorrida.”

Narcís-Jordi Aragó i Girona van crear una simbiosi perfecta. La seva obra literària demostra uns coneixements profunds i una passió sense fre cap a la ciutat. “Cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure si jo no hagués conegut i estimat la ciutat on vaig néixer i on sempre he viscut. La influència de Girona sobre la meva obra ha estat, doncs, total i absoluta”, reconeixia en una entrevista a El Punt el 1993. Cinc anys abans, a Clàxon, hi deia el següent: “Jo sempre escric el llibre sobre Girona, sempre dono voltes a Girona. Potser no és tan bonica ni interessant, però ja la hi veig i m'agrada transmetre-ho.” Aquesta radicalitat gironina d'Aragó, aquest sentiment de pertinença, és sens dubte un referent per a tots els qui construïm Girona cada dia.

Narcís-Jordi Aragó va tenir la sort de veure reconeguda la seva trajectòria en vida. Girona li ha sabut retornar amb estima tota la seva dedicació, ha comprès la rellevància dels seus escrits i l'ha acompanyat en projectes personals però també d'interès col·lectiu com ara la museïtzació i obertura de la Casa Masó. Això permetrà assumir millor i de manera global l'obra d'Aragó, que sens dubte ha de guanyar pes en el relat cultural i educatiu per explicar la Girona contemporània. El valor de la seva herència és incalculable, i correspon a les generacions actuals i futures aprofitar el llegat de l'escriptor i periodista, i inspirar-s'hi per definir els nous objectius i valors de la Girona que volem.

Però sobretot cal tenir com a referent aquest amor que sentia per la ciutat, aquest treball incansable i enriquidor amb la voluntat única d'assolir una Girona millor. El trobarem a faltar.

Tenia encara no disset anys quan Narcís-Jordi Aragó va publicar el meu primer article a Presència. Una crònica sobre la processó de Verges, signada a mitges amb l'Àngel Quintana, que va aparèixer publicada en un número d'abril del 1977. Havíem contactat amb en Narcís a través d'en Josep Lloret, llavors corresponsal del desaparegut Tele/Exprés. Aragó ens va rebre al seu despatx de la redacció de Presència a l'immens pis del carrer de la Força. Mai li vaig agrair prou l'atenció que ens va dedicar i la delicadesa amb què va tractar aquell parell de nois que s'iniciaven en el periodisme. Presència era, en aquells anys de finals del règim i inici de la Transició, un veritable far de llibertat, premsa sense complexos, arrelada al territori, que defensava el país, la llengua i la cultura amb totes les conseqüències. Per això, el règim no havia dubtat a tancar-la el juliol de l'any 1971.

Aragó va redactar en aquells durs moments un text que es guarda a l'Arxiu Municipal de Girona, entre molta altra documentació cedida pel periodista, i que vaig poder consultar fa poques setmanes. Està escrit en un sobre gran de color taronja, quartilla improvisada on Aragó es pregunta si “Presència, rebel entre els rebels, valenta entre les valentes, sincera entre les més...” ha mort. I acaba concloent: “Adéu Presència? No! Presència ha mort? No! Doncs... Visca Presència!!!! Presència, a reveure!!!!”

Efectivament, Presència tornaria al cap de pocs anys i la seva existència va ser plataforma d'inici per a molts periodistes de la nostra generació. També fou, en certa manera, el caliu d'on va sorgir el 1979 Punt-Diari, ara El Punt Avui. El diari gironí va acollir Presència l'any 1982, quan la capçalera estava a punt de desaparèixer, i en va fer el seu suplement dels diumenges, potenciant-la, enriquint-la i fent-ne, finalment, la revista en català amb més difusió.

L'any 2002 vaig agafar la responsabilitat de dirigir Presència. Tot un honor que encara mantinc i que, com tots els altres companys del diari que l'han tingut abans, he exercit pensant sempre en aquella revista que Narcís-Jordi Aragó va dirigir en aquells anys complicats. Una Presència que, com El Punt Avui, s'ha volgut sempre fidel al seu poble. Amb tot el que això comporta. Gràcies per tot, Narcís!

Narcís-Jordi Aragó ens ha deixat, a la manera com ha volgut viure. Coherent i rigorós, un punt distant però només per prudència i pudor, no pas per desinterès. I una discreció molt gironina –pertany a una generació que honorava el patró de la ciutat posant el seu nom a algun dels seus fills– que, tanmateix, va combinar amb una fermesa en les conviccions que van orientar una dedicació a la societat a través de l'escriptura, i molt especialment el periodisme i la cultura. El vaig conèixer fa molts anys, quan la revista Presència va passar a ser el suplement dominical de l'aleshores Punt Diari. Amb aquella operació no només es dotava d'un suplement potent el primer diari democràtic de les nostres comarques fundat després del franquisme, sinó que s'aconseguia salvar una capçalera que no era qualsevol. Era un veritable espai de periodisme democràtic que Aragó i d'altres pocs van defensar amb coratge i valentia, amb el mecenatge d'aquell gran personatge que fou Manuel Bonmatí. El mateix Aragó, en un dels seus darrers llibres periodístics, en parla obertament i en proporciona dades poc conegudes o fins i tot inèdites. Després, en el consell editorial del diari i, sobretot, a través dels seus articles periòdics en què molts vam entendre el que és un ús intel·ligent i extraordinari de l'hemeroteca. Qui es pensi que és només posar una paraula en un cercador i gestionar els resultats entregats per la consulta queda molt curt; hauria de veure les carpetes amb tots els retalls de premsa que Aragó va anar guardant, classificant i cuidant amb paciència i perseverança per adonar-se que l'algoritme més eficaç és la combinació de memòria, records, lectura, saviesa, circumstàncies... De l'Aragó periodista, que volia dir de l'Aragó humanista perquè no concebia la professió si no anava associada a valors de servei a la societat, amb una noció de la llibertat d'informació tan insubornable com exquisida en les formes, se n'hauran de fer molts treballs perquè sense ell i la seva generació no s'entendria la història del periodisme de les comarques gironines.

Hi ha, ho sabem prou, l'Aragó ciutadà. Ciutadà sobretot de la seva estimada Girona, a la qual ha servit amb generositat i dedicació tota la seva vida. Va ser en aquests poc més de quatre anys d'alcalde de Girona que vaig tenir l'oportunitat de conèixer i tractar l'Aragó que es dedicava a la ciutat. Que va començar a endreçar les seves coses personals que sabia que podien generar un benefici per al proïsme. En primer lloc, amb la creació de la Fundació Rafael Masó i la donació de la casa que avui és el millor referent del noucentisme arquitectònic de Catalunya, gestat i gestionat amb encert durant el mandat d'Anna Pagans. Després, amb les activitats associades a la casa Masó i la feina d'ell, i de la seva inseparable Mercè Huerta, per dotar l'equipament d'una coherència i qualitat de discurs que li han valgut el reconeixement internacional. I finalment, per les donacions que van efectuar tots dos a l'arxiu de Girona d'una documentació i d'un llegat artístic impressionants. Recordo l'acte en què vam solemnitzar la donació amb una especial emoció, perquè Aragó ens féu a mans aquelles cèlebres i envejades carpetes d'endreçats retalls de diari i altra documentació clau per poder confegir una història del periodisme gironí.

A ell, li devem moltes coses, que tindrem temps i oportunitats per agrair com es mereixen. La reivindicació documentada de la figura de Carles Rahola deu molt a l'empeny d'Aragó; conservo una còpia del mecanoscrit de Rahola d'una radioconferència dedicada a les biblioteques populars que és una veritable delícia, i que fou un dels arguments de pes a l'hora de batejar la biblioteca central de Girona amb el nom del periodista afusellat pel franquisme.

La Generalitat li va atorgar l'any 2002 la Creu de Sant Jordi. En va ser un digne guardonat. Girona està de dol perquè ha perdut un dels seus grans homes, i per això li deu memòria i gratitud permanents. Descansi en pau.

Amb Narcís-Jordi Aragó se'n va el referent indiscutible del periodisme gironí de la segona meitat del segle XX. Periodista, escriptor i excel·lent articulista, la seva etapa com a director de Presència (1967-1979) li va atorgar un merescut prestigi. Havent fet la carrera de dret, es va iniciar en el periodisme amb Ràdio Girona i Vida catòlica, i va ser corresponsal de Tele/Exprés i col·laborador de La Vanguardia abans d'esdevenir un dels columnistes de referència del diari El Punt, on va publicar setmanalment des del 1979 fins que els primers senyals de la seva malaltia i la de la seva dona, Mercè Huerta (1929-2015), el van fer plegar. Aragó va ser, amb Pere Madrenys i Jaume Fàbrega, un dels primers periodistes gironins als quals durant la Transició vaig gosar demanar que parlessin de Llagostera en els seus mitjans, just abans de la sortida d'El Punt, diari del qual va ser president del consell editorial. També va ser director de Revista de Girona, i ha publicat prop d'una vintena de llibres. Per la seva importància històrica, destaca Girona grisa i negra (1972), escrit amb Just Manuel Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades. La seva contribució a la literatura gironina és inqüestionable i és considerat el cronista per excel·lència de la ciutat de Girona.

El 2009 va rebre el premi Ofici de Periodista, el màxim guardó que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya, i abans ja havia rebut el Premi d'Honor de la Comunicació de la Diputació de Barcelona (2000) i la Creu de Sant Jordi (2002), entre altres guardons. Narcís-Jordi Aragó va ser cofundador de l'Associació de Premsa de Girona (1977) i, el 1985, del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Va ser president des de la creació de la Demarcació de Girona del Col·legi (del 1987 fins al 1993, en la primera i la segona junta), i encara l'octubre passat va assistir a la festa de les Mosques de la Informació, en què es va fer un reconeixement als cinquanta anys de la revista Presència, avui suplement d'El Punt Avui.

En els bons anys de Presència, va mantenir una peculiar relació epistolar amb l'artista, activista i escriptor Enric Marquès (1931-1994). Si bé eren de la mateixa generació, els separava la ideologia: l'Aragó era catòlic practicant i en Marquès, un marxista recalcitrant. Però en aquells anys van formar una curiosa parella. Des de París, l'Enric enviava articles amb el pseudònim d'Eugeni Ribalta, i l'Aragó els passava pel sedàs, i hi ha detalls de les correccions que hi feia que fan pensar, salvant totes les distàncies, en la relació entre Josep Vergés i Josep Pla, encara que en aquest cas també predominava l'esperit mercantilista, cosa que òbviament no es produïa en la relació entre dos dels gironins més il·lustres del segle XX.

L'Aragó, home de caràcter reservat, gairebé tímid, parlava tan bé com escrivia, i les seves intervencions públiques eren una petita peça d'orfebreria dialèctica. Els seus textos, sempre picats a màquina, eren d'una pulcritud extrema i trobar-hi una errada era missió impossible. Persona molt llegida i ben documentada, caldrà veure on s'acaben guardant les seves famoses fitxes amb un exhaustiu recull de cites.

Recordo quan va arribar a Ràdio Girona a finals de la dècada dels cinquanta. Havia deixat el seminari, però d'això ningú ens en va parlar, llavors. Era barbamec, ben afaitat, amb un nas prominent, uns cabells clenxinats i una mirada aguda. Ben aviat es va convertir en director del Radio-Teatre i de Resurrexit, un programa que volia ser catòlic progressista, en aquell mar d'hipocresia que era el nacionalcatolicisme. Era brillant escrivint, llegia molt bé i tenia una sornegueria que l'allunyava de les veritats absolutes, però que demostrava coneixement, i agudesa mental.

Coincidírem després a la redacció de Vida Catòlica; i un dia de Corpus, entre en Francesc Ferrer i el bisbe Jubany –encara no era cardenal– ens posaren a les mans el setmanari Presència perquè l'editéssim. No comptàvem amb res, però el vàrem tirar endavant sobretot per la seva entrega. Quan vam treure el primer exemplar, ens el miràvem, com un pare que veu per primera vegada el seu fill. Va dir il·lusionat: “I ara, això, cada setmana...!” Era un repte colossal, que ell va entomar sense queixar-se mai, ni cobrar un duro. Tot i procurar no incórrer en l'enuig del Régimen, aviat arribarien les multes, i la suspensió de la revista pel Consell de Ministres. Però per una vegada el Tribunal Suprem ens va donar la raó, i ens retornà el dret a publicar-la, dos anys mes tard.

Aquest és un capítol: n'hi havia d'altres: la ràdio; els cursets de cristianitat; les vetllades teatrals; la Passió de Girona, el Teatre Fòrum, les nits de poetes a les escales de Sant Martí; i sobretot les passejades per la Rambla, per la Devesa, i per tot Girona, i la influència dels grans autors mundials, que anaven fent-nos veure la realitat. La nostra ha estat una amistat amb contingut. No hem fet grans xefles, ni ens hem relacionat en res que no comportés un compromís.

Les nits en què compartíem els consells editorials de Presència eren les mes esperades. Sobre la taula, els articles, els comentaris, les cartes amb amenaces i insults, a vegades, però amb un ambient genial, amb gent de molt diversa ideologia i pensament. Ens discutíem, ens emprenyàvem... però quedàvem sempre amics, perquè hi havia uns ideals comuns: Catalunya i la democràcia.

Després vindria l'edició d'El Punt, essent ell president del consell editorial. Quan donava un argument, el fonamentava amb escrits, amb retalls del diari, amb evidències.

Aquest escrit peremptori no recull més que una faceta de la seva vida, dedicada a la publicació de milers d'articles i multitud de llibres. Haurà estat qui ha escrit més i amb més profunditat sobre Girona. Qui més l'ha estimada. I, ahir, es va morir.

Durant els últims deu anys de la seva vida, en Narcís-Jordi va viure abocat en la creació i posada en funcionament de la Fundació Rafael Masó. La decisió que va prendre el 2006 junt amb la seva esposa, la Mercè Huerta, de donar la seva casa, la Casa Masó, a la ciutat ha marcat profundament aquest període i ha estat la culminació d'una vida dedicada enterament a Girona.

Primer, el seu paper va ser essencial a l'hora de concebre la museografia de la futura casa museu, i des del 2012, a partir de la inauguració, la seva entrega ha estat constant, no només per ajudar-nos en els petits problemes del dia a dia, sinó preocupant-se fins a l'últim moment pels projectes, les exposicions i les activitats de la Fundació. Coneixia l'edifici i sobretot les històries de la gent que hi va viure millor que ningú, i ell mateix hi ha viscut la major part de la seva vida, primer durant els anys de la Guerra Civil i ja de forma definitiva des de 1960. Cal recordar que, a més, la seva aportació al patrimoni de la Fundació no es va acabar amb la cessió de l'immoble i totes les col·leccions que conté, sinó que va continuar amb posteriors donacions de dibuixos, correspondència, llibres, publicacions periòdiques, i una quantitat de documentació d'arxiu ingent.

Aquesta generositat envers la Fundació que va impulsar, al final de tota una vida consagrada al periodisme de proximitat, a l'estudi de la literatura i de la història moderna de Girona, i a l'edició de diaris, revistes i llibres a la ciutat, no eren res més que una manifestació permanent del seu compromís ciutadà, un profund amor per la seva ciutat i el seu país. No em vaig atrevir a dir-li-ho mai, però la seva actitud i els seus valors sovint m'han fet pensar que era –mai millor dit– un hereu modèlic del Noucentisme que van professar els seus oncles de la Casa Masó. Era extremadament rigorós i meticulós, reflexiu i alhora crític, i si bé ell mateix reconeixia que podia semblar fred i distant, una de les seves grans qualitats era la de conversador afable i cordial. Dia rere dia i setmana rere setmana, ha estat un privilegi i un honor poder treballar al seu costat durant els últims vuit anys, una lliçó constant de passió per l'estudi i el coneixement, de civisme i generositat.

Sabíem pels companys del diari que, per més temps que passés i avancessin les noves tecnologies mediàtiques, ell, gairebé com una professió de fe, lliurava immutablement cada setmana els seus escrits en rigorós paper. I picats a màquina, com devia aprendre a fer quan la ciutat i una vocació de periodista apresa a base de militància antifranquista el van portar a assumir la responsabilitat i tots els maldecaps de la revista Presència, en plena etapa de contuberni (o conspiració) democràtic. I sobre aquesta qüestió, la fidelitat al paper, vam tenir ocasió de parlar-ne amb ell alguns dies que el vam entrevistar a la seva casa del carrer Ballesteries. Com no ho havíem de fer si, a més, amb tota naturalitat, ens va mostrar les innumerables caixes que contenien seleccionats retalls de la vida de Girona, la d'aquell moment i la dels setges, la de la via romana o la de la construcció de Santa Maria. Ell feia bona la clàssica màxima de la professió, que la forma és el fons. La forma estava composta de dades, investigació, verificació, reflexió, d'un deixar reposar (i tornar a comprovar i sovint corregir) i, evidentment, del context que es perd o que se sacrifica a l'exigència de la immediatesa, del flaix apressat que deixa sense contestar cap de les cinc preguntes bàsiques o que transforma el periodisme en pur foc d'artifici que massa sovint converteix allò immediat en vell. En el fons sabia que la informació ben treballada testimoniava el present i, alhora, que activava el futur, que l'escriptura en paper no exigia presses i que el mateix espai físic –tan sols s'han de repassar els exemplar de Presència que ell va dirigir– era un fre, però alhora un repte per poder transmetre quelcom més que la notícia i transformar-la en crònica de la realitat. Quan va arribar la informàtica, rebatejada com a noves tecnologies, més d'un li va retreure la seva manera de treballar: veus anònimes i no tan anònimes van assegurar que la seva posició podia semblar l'exponent d'un tarannà antic, anacrònic, d'incapacitat d'adaptació als nous temps o potser també una excentricitat de patum consagrada. Nosaltres, però, sempre hem cregut que en el fons tenia raó. Ara que hem avançat molt en la professió, que tecnològicament hem guanyat i hem perdut, hem après i hem desaprès; la vella ànima del periodisme (mai vella) intenta sobreviure recuperant valors com ara els que ell defensava i posant en quarantena, expulsant o adoptant actituds crítiques respecte als cants de sirena de l'infantilisme tecnològic que a tots ens ha recorregut, especialment la temptació a la banalitat, l'espectacle per l'espectacle, al fet de confondre la llibertat d'expressió amb la mala educació incontinent. La forma i el fons, el periodisme o la futilitat. Quin gran debat, de nou, mestre Narcís-Jordi Aragó!