Molt més que un sí o un no
Un resultat o un altre en el referèndum d'avui no modificarà gaire el paisatge grec de l'endemà, només el polític
El dictat de les urnes tindrà, a llarg termini, una gran importància simbòlica dins de la Unió Europea
En qualsevol consulta de resposta binària, formular una pregunta de més de 70 paraules, com la que avui han de respondre els grecs, sembla una insensatesa o, si més no, un esforç gratuït de complexitat. L'alambinada formulació emprada pel govern d'Alexis Tsipras ha estat resposta des de Brussel·les amb una gran simplicitat. Tanta, però, que voreja el xantatge. Amb el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, al capdavant, els governs europeus no s'han cansat de dir que avui els grecs diuen sí o no a l'euro: poc menys que sí o no a Europa. El sí o el no d'avui, però, va molt més enllà del que diuen uns i altres. I, per damunt de tot, amb una Grècia a dins o a fora de l'euro, la repercussió més rellevant serà per a la Unió Europea, que s'encamina cap a una crisi constitucional de primer ordre. Abans d'entrar en aquest aspecte, però –llegiu la peça adjunta–, serà bo repassar alguns dels escenaris possibles.
Si guanyés el no, el govern de Syriza en sortiria lleugerament enfortit. Pels pèls, però, ja que les enquestes auguren un resultat molt ajustat. Per saber què pot passar l'endemà, abans cal tenir algunes respostes fonamentals. Per exemple, com respondria Atenes a la situació gairebé de col·lapse de l'economia que s'ha produït amb una setmana de tancament dels bancs. Continuarien tancats? Podrien reobrir si el Banc Central Europeu (BCE) deixés d'assistir amb líquid el sistema financer?
La millor hipòtesi per a Tsipras, i per al grecs, és que, tot i la derrota de les tesis de la UE, Brussel·les s'avingués a renegociar condicions, a establir una quitació del deute molt important i a oferir un període de gràcia de 20 anys sense liquidar préstecs, com dijous ja recomanava l'FMI. És clar, a canvi de reformes com potser no s'han fet mai fins ara. Però si provoca que el BCE talli l'assistència financera, els bancs quedarien sense moneda. Aleshores, el govern grec hauria de crear-ne una de paral·lela o dur a terme alguna mesura d'urgència per recapitalitzar els bancs. A la pràctica, el que Tsipras deia que no passaria –la sortida de l'euro–, es produiria. Però, per arribar a aquest extrem, caldria saber també si Europa està disposada a pagar aquest preu, que podria ser molt alt, en termes econòmics i polítics.
Si el BCE tallés l'assistència financera i el govern comencés a emetre nova moneda, o pagarés, els estalvis dels grecs encara als bancs hi romandrien per molt de temps. I, a més, es devaluarien enormement. Moltes empreses no podrien operar amb els mercats internacionals per falta d'euros –Grècia importa molt més que exporta– i potser es veurien abocades a la fallida. Més atur sembla inevitable. A llarg termini, però, i aquesta és una opinió que han manifestat els premis Nobel d'Economia Paul Krugman i Joseph Stiglitz, el retorn al dracma podria ser beneficiós. Quin termini? Impossible de preveure.
Paradoxalment, en cas de victòria del no, el dilema més gran pot ser per als creditors. Perquè tallar el finançament al sistema bancari podria precipitar la ja comentada crisi financera, que tindria lloc a les portes d'Europa. S'ho pot permetre, això, el Vell Continent? En qualsevol cas, hauria d'enviar ajuda humanitària d'emergència per a aliments i medicines. L'altre problema a què Brussel·les hauria de respondre és el lloc de Grècia dins de la UE.
D'altra banda, si guanya el sí, la posició de Tsipras seria insostenible políticament. Sense esmentar que el ministre d'Economia ja ha dit que, en cas de sí, dimitiria. Després del sí, doncs, la convocatòria de noves eleccions semblaria el més lògic. Però això no implicaria, necessàriament, que Syriza no les pogués guanyar una altra vegada ni que el seu concurs fos necessari per a una nova coalició.
L'obertura dels bancs
Però el sí no garanteix que els bancs tornin a operar en condicions normals, ni tan sols que obrin demà; de fet, molt probablement, passarà el contrari: continuaran tancats o sota restriccions molt fortes. El govern –que podria ser ja dimissionari i que es podria preparar per a unes noves eleccions– no es pot arriscar, davant de la incertesa existent, a una retirada massiva de capitals. El sistema no ho resistiria. Tard o d'hora, en cas de sí, els creditors hauran de posar les bases d'un nou acord. A la pràctica, més diners. 50.000 milions d'euros en tres anys, diu l'FMI.
Passi el que passi avui, no hi ha una bona sortida. Potser la millor és que els creditors acceptin que ho donen tot per perdut mentre els grecs es comprometin a aixecar un paísnou i més competitiu. La paradoxa final és que ni el sí ni el no modificaran gens l'escenari. Però l'obtenció d'un resultat o un altre tindrà un enorme pes simbòlic.
Una confiança trencada
Cinc anys després del primer programa de rescat, la solidaritat i la confiança entre ciutadans, governs i institucions de la UE estan sota mínims. La crisi de l'euro s'ha tornat una crisi constitucional de la Unió Europea, incapaç de trobar l'equilibri entre democràcia i bon govern. Que el BCE, un organisme tècnic, hagi pres una decisió política tan important com és abastir de líquid el sistema grec és –tot i que encertat– un símptoma preocupant. Els tècnics europeus sembla que estan per sobre dels polítics perquè els polítics mai són capaços de posar-se d'acord i convergir en interessos supranacionals.
Fritz Sharpf, un conegut politòleg i acadèmic alemany, ja es va preguntar fa setze anys si la governança d'Europa podria ser efectiva i democràtica alhora. Els fets li donen la raó. La crisi grega obre, doncs, una crisi ontològica dins de la UE. Una crisi que, com a paradoxa final, es desferma per dur a terme un referèndum, és a dir, l'exercici de la democràcia.