El PP i CiU, entre la separació temporal i el divorci exprés

El govern del PP ha perdut la por d'afrontar en solitari les seves pròpies decisions. Perquè s'ha adonat que el plus de confiança que li pugui aportar CiU en el moment d'executar les seves polèmiques mesures anticrisi no compensa el cost econòmic de les exigències que li ha plantejat el grup català per donar suport als comptes estatals del 2012. En pocs dies, s'ha passat d'un hipotètic festeig als de Josep Antoni Duran i Lleida –que el portaveu nega que hagi existit; “no han mogut ni un dit”, apuntava– per evitar que CiU materialitzés l'esmena a la totalitat a exhibir la “fortalesa” de la seva majoria absoluta que en altres iniciatives –com la reforma laboral o la llei d'estabilitat– havien intentat dissimular. El temps dirà, però, si la fredor que es palpa al Congrés, juntament amb la tensió que ahir van escenificar el president Artur Mas i la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, a la sessió de control del Parlament és només un cessament temporal de les relacions entre les dues forces polítiques o ja preparen les condicions per al divorci que, sens dubte serà exprés, vista la rapidesa amb què, almenys aparentment, s'ha deteriorat la bona sintonia que exhibien fins fa poc temps.

Així doncs, i després d'intentar persuadir CiU –amb només bones paraules– que no sotmetés a votació el seu rebuig als pressupostos, el PP va constatar la seva manca de suports –només els dos diputats d'UPN i FAC van fer-li costat– als comptes més austers de la democràcia i que inclouen la major desacceleració de la inversió pública a Catalunya i l'incompliment de liquidar part del deute amb la Generalitat. El president espanyol, Mariano Rajoy, va superar instantàniament la seva al·lèrgia als micròfons per proclamar la seva satisfacció pel resultat de la votació al Congrés tot destacant la importància de tenir una àmplia majoria que li eviti haver d'afrontar negociacions agòniques amb els grups com les que es van viure en l'etapa de Zapatero.