No és difícil aquest estiu trobar temes de conversa. Fins i tot en els encontres de carrer, on apareixen espontàniament després de las frases de cortesia de rigor. De la crisi a les retallades, passant pel pacte fiscal. S'hi ha afegit la convocatòria d'eleccions generals. Sovint s'introdueix la frase feta “les coses han de canviar”, la qual condueix a fer referència a una denominada segona transició que en ser-ho, pressuposa la primera i n'implica una valoració negativa, i a una tercera, la nacional, que és el camí diferent que proposa
el president Mas.

La Primera la vaig viure, Se sortia d'una dictadura i catalans i espanyols volíem una democràcia sense condicionants. Tothom sabia a Espanya que s'havia de comptar amb Catalunya per reeixir ràpidament en aquesta transició que no
es podia pas eternitzar si es
volia tenir un final pacífic. Catalunya la volia, però amb
una qüestió prèvia: l'acceptació de la seva existència, de la seva llengua i del seu fet diferencial. És a dir, el seu reconeixement com a nació. Eren elements essencials. Es va desembocar en una Constitució que es pretén que va ser consensuada. En el procés previ s'havia fet evident que també s'havia de substituir l'estructura d'un estat que havia fet del centralisme el seu sistema predilecte d'opressió, per una que harmonitzés la unitat amb la diversitat, i en aquest punt, on s'havien de recollir els elements essencials esmentats, el consens no es va assolir i la seva manca es va suplir amb ambigüitats i indefinicions.

El poder central, des del primer moment es va proposar aigualir les quotes d'autogovern que, malgrat tot, Catalunya semblava aconseguir amb aquella primera transició, i ho ha va fer a través de dos instruments, amb el cafè per a tothom i amb l'asfíxia fiscal que l'admirat Ramon Trias Fargas denunciava l'any 1985, en la seva obra Narració d'una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya, la reedició de la qual va
ser presentada el 21 de juliol durant la Nit del Pensament, que organitza cada any la Fundació Catalunya i Democràcia, en l'acte de l'atorgament
del 15è Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític.

El ‘cafè per a tothom' no ha solucionat el problema de l'estructura de l'Estat espanyol,
al contrari, l'estat s'hi veu
atrapat amb freqüents problemes, com ara els endeutaments de les CCAA. Per això es demana una segona transició que corregeixi els defectes i
les limitacions o els excessos de la primera. L'expressió segona transició és un tòpic encunyat per José M. Aznar l'any 1985 quan encara era líder de l'oposició i que a mitjans del 2004 rellançava José Luis Rodríguez Zapatero, proclamant que ell la faria. Les coincidències entre PSOE i PP sobre d'un desmantellament dels reinos de taifas que és el Estado de las Autonomías significa una Nueva Reconquista, una segona ració de cafè per a tothom, aquesta vegada definitivament descafeïnat.

El President Mas, a la Nit del Pensament considerava l'empitjorament que hi ha hagut en els darrers 25 anys de les actituds pel que fa a la “normal ac-ceptació de Catalunya en el conjunt de l'Estat”, i feia, en la seva intervenció, una important referència a la transició nacional, la necessitat de la qual havia proclamat en el debat d'investidura, i al pacte fiscal, insistint en la idea de plan-tejar-lo com una estació en la transició nacional, i recordava també la necessitat d'assolir grans consensos de país per poder tirar endavant aquests objectius, alertant dels consensos que només paralitzen i no serveixen per fer res.