Una bona manera de celebrar l'inici de la primavera seria dedicar un poema de reconeixement a l' arbre, aquest ésser viu tan maltractat però tan imprescindible en el nostre entorn.

Caminant, escolta: Jo soc la fusta del teu bressol, el tauló de la teva barca, el suport de la teva taula, la porta de la teva casa, el mànec de la teva eina, el bastó de quan siguis vell, soc el fruit que t'alimenta... Jo soc l'ombra que et protegeix de la calor de l'estiu, soc el perfum que t'envolta, el refugi de les aus que amb els seus cants t'alegren les hores tristes...

Jo, soc la llenya que escalfa la teva llar en els freds dies d'hivern, soc la vorera del camí, la visió de la muntanya... i al final de la teva vida jo seré la fusta del teu taüt. Per tot això, caminant que em contemples, tu que em vas plantar amb les teves mans i que pots considerar-me amic, per tot això mira'm, però no em maltractis (Rabindranath Tagore, Calcuta 1861-1941).