Jocs finits i jocs infinits

En la línia de Llull, Xirinacs va dissenyar el Globàlium com una eina per pensar la realitat. Volia situar en un mateix model “des de Déu fins a una espardenya”, deia. Les 26 categories del model menor i les 80 del major estan relacionades entre si i agrupades o bé sota el paraigües de la no-contradicció, on si una cosa és veritat, la seva contrària és falsa, o bé sota el de la sí-contradicció que empara aquells aspectes de la realitat on si una cosa és certa la contrària també ho és.

Llegint Xirinacs em va venir al cap un text de James P. Carse, exdirector d’estudis religiosos a la Universitat de Nova York, que distingeix dos tipus de situacions vitals que ell anomena jocs. Hi ha jocs finits i jocs infinits. En els primers les regles són clares i el terreny de joc, delimitat. Aquí trobaríem les categories que Xirinacs aixopluga sota el paraigües de la no-contradicció. Són situacions teatrals, previstes, que els jugadors, ja siguin individus o col·lectivitats, resolen seguint unes normes establertes i, segons com ho facin, seran els primers, els segons o els darrers. Qualsevol carrera, ofici, una empresa, la ciència, etc. és un joc finit que acaba donant un títol a qui juga. Els títols impliquen reconeixement, poder o glòria, estructuren la societat i ens la mostren estable i sòlida.

Però hi ha aspectes de la realitat com a mínim més interpretables. Són els jocs infinits, on cada individu o col·lectivitat juga a partir d’una exclusiva línia de sortida carregat amb un bagatge propi a l’esquena. Tothom està a punt per jugar. No hi ha regles i el terreny de joc és tan sols el proper pas a fer. Jugar a jocs infinits és crear amb cada decisió i les troballes i vivències van a parar a la pròpia motxilla i així el proper pas beu de l’experiència del pas precedent. Els jocs infinits tenen a veure amb el món de la sí-contradicció, que agrupa tots els aspectes relacionats amb la subjectivitat, el sentit, la vivència, l’art, la cultura, l’espiritualitat i d’altres. En aquests àmbits tot pot ser ell mateix i el contrari en equilibri dinàmic. Podem decidir que Dalí és genial o que no ho és, que és millor saber nedar o que no, que Al·là és Déu o que no ho és, que prendré drogues o que no les prendré. Tot pot ser vàlid i segons el que escollim escriurem la nostra història. El resultat és el solc en la mar del qual parlava Machado.

El principi de sí-contradicció és, per Xirinacs, revolucionari, ja que entendre i acceptar que la realitat no és unívoca amplia el marc de referència en el qual ens movem. Per Carse, la incertesa del proper pas ens agermana en el joc infinit de viure.