Diàleg: per a què?

D'un temps ençà el verb dialogar s'ha estilat, s'ha posat de moda. Els seus sinònims conversar, discutir, parlar... no són tan usats. Tinc la impressió que es creu que fent ús del diàleg molts problemes es poden solucionar, però l'experiència evidencia que no és ben bé així. Només cal veure què s'hi cou en els debats o col·loquis televisius. Els interlocutors exposen els seus propis punts de vista, generalment diferenciats. Tots parlen –a vegades simultàniament– convençuts que tenen raó, en tant que els convidats de pedra en són absents. Paradoxalment, en alguna ocasió, el debat esdevé una mena de diàleg de sords. Tots tenen el mateix denominador: trobar solucions. Però, malauradament, no s'avenen.

El malaguanyat Ernest Lluch (1937-2000), economista, historiador, polític i ministre de Sanitat, era partidari i defensor del diàleg ben canalitzat. Però, després de la seva mort, el problema segueix vigent. Conclusió: si a uns quants tertulians se'ls fa difícil –per no dir impossible– arribar a un acord, podrà arribar-hi una munió de mils de milers de persones? Difícil de creure-ho i més d'aconseguir.